Cartes

Xavier Serra Besalú. girona.

S'ho han fet tot solets. Els grups polítics "unionistes" del nostre país, els qui consideren que Espanya és una entitat quasi sagrada, han anat derivant, potser sense adonar-se'n, cap a un fatal "negacionisme". Les seves propostes són "negar, negar i negar".

Neguen que la dotació en ?infraestructures del nostre territori sigui pèssima i discriminatòria, neguen la possibilitat de cobrar taxes per eixugar el dèficit, neguen que hi hagi pau a les nostres escoles, neguen un pacte fiscal, neguen que defensem els negocis de barri i les botigues de proximitat, neguen que som competents en l'ús de diferents llengües, neguen el dret a decidir el nostre futur, ens neguen un dèficit que ells s'apliquen, neguen que ?pu?guem escollir quina societat desitgem per ser feliços.

I aquest "negacionisme" que ens escanya cada dia més, ve acompanyat d'una incoherència vital: els qui ho neguen són ciutadans que o bé han nascut a Catalunya o bé hi tenen la residència. Negant aquests fets, ¿no tenen un seriós problema d'identitat personal? Jo em sentiria una mica "estranger".

Miri, un exemple ras i curt: sóc funcionari, treballo tot el que puc, estic disposat a seguir fent els sacrificis que la societat necessiti... però algú em pot dir per què els diners del meu sou s'han de passar tant de temps (des que me'ls treuen fins que me'ls paguen) a les caixes fortes de Madrid, rendint allà i no aquí? O això també ho neguen?

Els "unionistes" s'han fet "negacionistes": els fets se'ls en foten, sembla impossible dialogar-hi, ja ho estem veient!

Ells estan enamorats de Madrid, potser?

Pont del Dimoni

Pere Batallé Puig. girona.

A Girona s'exhibeixen diferents símbols històrics i records antics i no tan antics com: excavacions, torreó sota el lleó, fonaments de la muralla, la Copa, la creu de Palau, la Lleona, refugis antiaeris, la creu del carrer de la Creu, màquina del tren de Sant Feliu de Guíxols, xemeneia dels Químics, incrustacions amb murs (muralla) i altres, etc, etc...

I el pont del Dimoni, què? El projecte, com? El pressupost, quin? El lloc, on? El veurem, quan?

Unitat dels cristians

Maria Àngels Pagès Calvet.

ventalló.

És ben encertat que cada any del 18 al 25 de gener, festa de la Conversió de Sant Pau, es faci un Octavari de pregària per la unitat dels cristians. En aquesta ocasió la Comissió ecumènica encarregada de la preparació del material a utilitzar arreu del món va demanar la col·laboració al Moviment d'estudiants Cristians de l'Índia amb motiu de la celebració del centenari de la seva fundació. Tots coneixem les dificultats que estan vivint en aquest lloc, on es manifesta una greu divisió entre les diferents comunitats cristianes, aguditzada pel sistema de castes.

El tema escollit ha estat: "Què espera el Senyor de nosaltres". Això mateix havia dit el profeta Miquees alertant el poble jueu a favor de la justícia i la pau. Una qüestió prou interessant, també en el temps actual. Una invitació vàlida per a tothom a superar tot tipus de discriminació injusta i a valorar més el diàleg i les negociacions.

Per superar les divisions històriques que han separat els cristians i aconseguir que tots siguem u, com va dir Jesús, ens cal pregar plegats per reconèixer tot allò que ens uneix i no pas centrar-nos en aquelles coses que ens separen. Hem de confiar que encara que quedi un llarg camí -aquest do de Déu de la unió plena de tots els cristians- sigui una realitat.

No és notícia

David Arboix i Arús. banyoles.

Aquesta setmana s'han celebrat 40 anys del cas Rose vs Wade que, als Estats Units, va donar inici a la cobertura legal de l'avortament. Des de llavors 55 milions d'infants han vist negat el seu dret a viure, més del global de la població espanyola.

S'ha celebrat una multitudinària manifestació a Washington, més de 500.000 persones que han donat suport a la vida des del seu inici. Una munió dels assistents eren joves, deixant clar que l'opinió pública està canviant el seu plantejament davant aquesta xacra social.

A casa nostra, però, no s'ha fet ressò d'aquest esdeveniment i és un pena. Almenys, aquesta carta serveixi per fer una acte d'homenatge a tots aquests nens i nenes que avui no són entre nosaltres.

És l'hora dels adéus

enric carcereny beltran. lloret de

mar.

Al Parlament català, en una jornada històrica del passat 23 de gener d'enguany, el president d'ERC, Sr. Oriol Junqueras, va establir unes premisses irrefutables.

1.- Tots els catalans i els que vivim a Catalunya tenim el dret de decidir, i que l'exercim cada dia.

2.- El tret fonamental d'aquest dret és que no requereix permís per fer-ho.

3.- La conclusió final no pot ser altra que tot habitant català pot decidir el seu futur.

A part de l'argument de la raó, com m'ensenyaven quan era petit, hi ha el marc legal, que estableix que la voluntat democràtica és su?perior a qualsevol llei o constitució, concepte establert pel tribunal de la Haia, i que per tant és la norma fonamental que està per sobre de tota piràmide de dret. La Constitució va servir per sortir de l'infern. Però ara estem al purgatori.

Si la sobirania, com diuen els de la caverna, fos del poble espanyol i la Constitució espanyola és "paraula de Deu" (encara que quan la interpreten és més que elàstica sobretot en contra de Catalunya), des del 1640 no haurien fugit d'Espanya 36 països. Els últims, Guinea, el Sàhara, Cuba, Filipines... etc. I el motiu és molt clar i el mateix de tots els països que són fora. Tots han fugit pel mateix:

1.- No es respecta mai la identitat, ni la cultura ni el llenguatge.

2.- S'extorsiona econòmicament, empobreix i maltracta.

3.- L'idioma d'Espanya són les armes, i la força el seu argument.

El camí de la llibertat està obert.

Cas Torramadé

Olga Rodríguez. salt.

Fa només uns dies, tots els mitjans de comunicació de la ?província publicaven la notícia de la ?dimissió, sembla que definitiva, del senyor Torramadé com a president de la Diputació de Girona. Tot i que ja havia dimitit ?provisionalment d'aquesta entitat, Jaume Torramadé és encara avui alcalde de Salt. D'aquesta manera, l'única cosa que està demostrant ?l'alcalde és la importància que atribueix a un i altre càrrec.

Des que va començar en ambdós càrrecs, el senyor Torramadé ja ha anat demostrant quin dels dos li semblava més important, per quin ha apostat més i ha donat més la cara. Un cop més, l'alcalde treu pes a l'Ajuntament i demostra el poc respecte que aquesta entitat li mereix. Senyor Torramadé, si realment li importa el seu poble, aparti's de la política municipal fins que les aigües estiguin més tranquil·les.