Les 51 mesures del president Mas es clouen en dos: salvar Oriol Pujol i convèncer-nos que se'ns persegueix. Tot plegat per intentar que el fill -un pobre màrtirde la pàtria- es beneficiï, com el pare en el cas Banca Catalana, de la pressió "patriòtica" creada i la cosa acaba com sempre: com el rosari de l'aurora. En lloc d'explicar el cas Palau al fiscal en cap i president del TSJC -el precursor català del Bárcenas espanyol-, cessar fulminantment Martorell i demanar l'acta de diputat a Crespo, per exemple, Artur Mas escull fer-la petar un parell de vegades amb aquests il·lustres funcionaris i clamar la seva conclusió: "Es persegueix Catalunya!". Qui ens persegueix? Qui els inculpa. Una difusa Espanya que, quan convé, es personalitza i es crea la campanya adient per acoquinar. És humà que ningú tingui ganes de ser assenyalat, escarnit i insultat. Recordem com foren tractats els dos fiscals més conseqüents i íntegres de la democràcia, Jiménez Villajero i Mena, per acusar Jordi Pujol d'uns quants delictes. Com parracs bruts. Per tant, com que no hi ha u sense dos: onegem la bandera, fem-nos els paranoics i que s'acolloneixi qui s'ha d'acollonir. Pare i fill: històries paral·leles.
Si Oriol Pujol no fos aforat, ja estaria imputat. I no per qualsevol cosa, sinó com a probable cervell de la fallida operació ITV. Segons la doctrina Duran Lleida -que és com la llei de l'embut: ample quan l'afecta a ell i estricte quan l'aplica a altri-, imputació = dimissió. Veurem com acaba.
És nociva i degradant per a Catalunya la corrupció, però més, la impunitat amb què es resol la de la dreta pactant condemnes sense presó o rebent indults. I, sobretot, que qui més explicacions ha de donar tingui la gosadia d'alliçonar sobre la qüestió. Fem-nos-ho mirar, amics: fins ara, a Catalunya com a Itàlia, als corruptes no se'ls castiga, se'ls vota.
