Dijous vam escoltar dir a Joan Roig, president de Mercadona, que la capacitat de compra dels seus clients estava disminuint de forma alarmant, per la qual cosa es proposava tornar a estudiar els productes per abaixar els preus i adaptar-los a la nova situació dels clients. Em trec el barret davant aquest home, dels pocs que veuen per on va el futur, l'únic que diu que el camí que fem és el de l'empobriment i que cal adaptació de la societat a la nova circumstància.

L'empobriment del món occidental és fruit del repartiment de la riquesa amb països més pobres. És inevitable fer el camí alhora que es treballa per augmentar la productivitat per compensar la pèrdua de riquesa i de benestar. Però farien bé els responsables de les administracions públiques en observar aquest curs i actuar decididament, ja que l'augment de productivitat en el sector públic passa inexorablement per la liquidació de part d'aquest: serà el més perjudicat davant la pèrdua de riquesa.

A Espanya aquest moviment global de transferència de riquesa coincideix amb la crisi de la bombolla immobiliària més gran de la història del país. Coincideix amb la fi d'un període de més de deu anys on l'economia ha anat liquidant teixit industrial per concentrar-se en la construcció d'habitatges, oficines, naus industrials i infraestructures públiques. La concentració va arribar a ser del 30% de l'economia, doncs ja que sectors industrials i de serveis també van desviar les seves activitats al sector immobiliari. Així s'explica que durant els deu anys el país comprés 385.000 milions més que no pas va vendre, és a dir, que s'endeutés en aquesta quantitat, un 30% del PIB.

Tot i que l'economia està fent els deures a gran velocitat, que l'exportació està anant molt bé i que la correcció del dèficit exterior és espectacular, únic en la història del país, l'economia no es corregirà fins que no es resolgui parcialment l'efecte negatiu de la caiguda de la construcció amb dos milions d'aturats provinents d'aquest sector, un 40% del total. Es possible pensar construir més habitatges si encara n'hi ha 800.000 en estoc? Evidentment no, primer cal vendre el parc actual com es pugui. La notícia d'aquestes dies és que hi ha grups estrangers interessats en la compra d'habitatges. És un camí que s'ha de fer de forma ràpida perquè els habitatges del futur s'hauran de poder pagar amb quotes de 400 euros mensuals que, repartides en 25 anys a un interès del 5% dóna un preu màxim d'un pis de 80.000 euros, cosa que es pot fer si el sòl té preu zero.

Es pot tornar a construir obra pública com s'ha fet fins ara? Mai més es podrà repetir la follia constructora de carreteres, aeroports i línies d'alta velocitat. La construcció amb l'argument d'anticipar el foment de l'economia d'un territori s'ha acabat per sempre més. La fal·làcia de construir un aeroport, una autovia o un AVE perquè amb la seva arribada el territori es desenvoluparà s'ha demostrat falsa: a Andalusia s'hi han invertit ingents sumes de diners en infraestructures que no han servit per crear teixit econòmic. Segurament perquè al mateix temps s'haurien d'haver eliminat els subsidis agraris i no es va fer. El resultat és que la major part de les inversions en obra pública realitzades a Espanya en el últims anys no podrà donar la rendibilitat social ni econòmica que hauria d'haver estat, constituint ara un problema pel seu cost de manteniment.

Com es pot invertir en la construcció? En la rehabilitació dels edificis existents. A Espanya hi ha vint-i-dos milions d'habitatges dels quals cinc milions necessiten ser rehabilitats de forma urgent. Durant els anys de la bombolla certs habitatges van ser substituïts per altres de nous, però ni es van substituir tots els vells ni els nous es van construir amb la qualitat energètica necessària per als nous temps que vénen.

En els propers 20 anys s'haurà de rehabilitar el 30% del parc d'habitatges, el 40% del parc d'oficines i el 40% de l'hoteler. Aquesta proporció permetria invertir 3.770 milions d'euros amb un retorn per estalvi energètic de deu anys (3.150 milions en habitatges, 500 milions en oficines i 120 milions en hotels). La creació directa de treball de construcció seria de 55.000 llocs de treball que, amb un factor multiplicador de 3 suposaria la millora en l'atur de cap a 165.000 llocs de treball.

Posar en marxa un pla com aquest, que alhora permetria un estalvi considerable en la importació de combustible, depèn d'altres reformes que s'estan fent o que s'han de fer. La primera és la venda dels 800.000 habitatges. La segona posar a tornar a caminar al sector financer, escamat com mai pel sector de la construcció. La tercera tornar a tenir pressupostos públics per finançar programes així. És evident que cap dels tres condicionants els tenim a l'abast de forma immediata, per la qual cosa s'haurà de fer el camí de forma gradual, començant per poca cosa i anar creixent el programa. No ens podem permetre perdre del tot un 30% de l'economia. Almenys hem d'aprofitar un 10% del PIB en forma de construcció perquè part dels seus aturats no són reconvertibles al sector industrial ni al de serveis. Només són aptes per a la construcció i per a l'agricultura i ramaderia. He oblidat l'exportació de la construcció, cosa que ja fan les grans companyies i les de territoris com el nostre, fronterers amb països veïns. Em consta que aquesta via també va bé, per desgràcia dels paletes francesos.