Cartes

29.04.2013 | 08:12

Altre cop toca la jubilació
FRANCESC BUIXEDA CABRÉ. SANTA PAU.
Tant el Govern de l´Estat com el de la Generalitat es van comprometre a reajustar l´administració aprimant-la i adequant-la a la realitat, i d´això no han fet pràcticament res, s´ha reduït personal, però el que verdaderament s´havia d´acomiadar no ho ha estat (el de confiança i lliure designació) i la dissolució de les societats i altres organismes innecessaris tampoc, no els interessa, hi tenen col·locat molt personal directiu i alts càrrecs, amb retribucions considerables.
Per altra banda, la Generalitat vol dotar-nos d´estructures d´estat, com volen mantenir-ho? I a més sense saber el resultat de la consulta, si arriba a portar-se a terme.
Segons sembla per les notícies que s´estan filtrant, s´està plantejant endarrerir l´edat de jubilació per a més enllà dels 67 anys. Torno a dir el mateix, tenim una classe dirigent que no viu els problemes reals de la ciutadania, amb un 26 per cent d´atur i un 50 per cent d´atur juvenil, l´única solució que troben és perllongar la vida laboral, però no se n´adonen o no se´n volen adonar!
No es redueix l´administració i no es vol regenerar la classe política, ni donar feina a la joventut. Així no podem anar bé de cap manera, no disposem de recursos i a la situació econòmica solament se li dóna sortida amb retallades als serveis públics essencials (sanitat, ensenyament, serveis socials i pensions).
Si no s´emprenen mesures urgents per redimensionar les administracions i reduir dràsticament la despesa, no n´hi haurà ni per a les pensions ni per a altres moltes necessitats, això sí, ells seguiran vivint d´esquena a la ciutadania i conservant els seus excessius privilegis, obligant-nos a sacrificis cada cop més al límit, i si aquest se sobrepassa pot provocar conseqüències de difícil reparació. Altre cop, seny i més seny, si us plau.

Sant Jordi, llibres, llibreters, editors, roses, escriptors
i lectors
M. Carme Ribas i Mora. . girona.
Ha passat Sant Jordi, diada que malgrat no ser festa es considera festiva per molts aspectes, escoles, instituts i més dediquen aquest dia a sortir al carrer, tothom a la Rambla. Són les festes de primavera, tenim el Tarlà penjat, és un dia bonic. Si fa bon temps, millor, s´omple de vida i color, les parades de llibres estan a vessar, els escriptors donaran vida als seus llibres prenent contacte amb els seus lectors, aquest trobament és únic i entranyable.
Els llibreters esperen aquest dia amb il·lusió, venen el que demana el lector, però també puc dir que la persona que està darrere el taulell té el do a vegades de vendre el que vol, sigui perquè coneix l´escriptor o pel tracte de l´editorial amb qui treballa, el llibreter té un paper important en el moment de vendre. Els editors estan en contacte amb ràdios i televisions, mitjans de comunicació i llibreters, sempre pendents de per on decanta la cosa, de roses en devem haver vist a milers: les naturals de floristes les artesanes i darrerament de tots colors. De lectors en trobarem que fa temps que saben el que volen, després hi ha qui ha escoltat el bombardeig d´aquets dies i acabarà comprant allò que li han posat al cervell escriptors mediàtics que coneix perquè els ha vist a programes de televisió: la cara els és familiar i no busquen més. O bé trien el nou llibre d´aquell escriptor del qual coneixen l´obra i troben que aquesta és bona. També hi ha qui confia en els seu llibreter, i aquest es quedarà el que li digui el venedor.
Els escriptors són un món molt divers. Hi ha els polítics, aquets no solen tenir problema de publicació! Els mediàtics, gent que surt a televisió, famosos o els que cobren caixet tan sols per la seva imatge, tampoc han de patir per trobar editor. Després hi ha qui escriu per guanyar-se la vida, s´ha presentat a concursos i ha tingut la sort de treure un premi i aleshores també ho tenen més fàcil.
Després hi ha l´escriptor que un bon dia decideix escriure, evidentment ningú aposta per la seva obra, el que ha escrit té un valor per a ell, però ningú el coneix com a escriptor i aposta per publicar ell mateix amb l´ajuda de pares o germans el que pot ser el sommi de la seva vida, un llibre. Per l´editor cap problema perquè es vengui o no el llibre, el cobrarà amb les dates que hagi pactat amb el client, aquesta persona ha de comptar amb el distribuïdor, el llibreter, si el vol veure a les llibreries quan arriba al lector és un llibre car, si l´editor ha apostat per un escriptor conegut o mediàtic és el que haurem vist pels programes de televisió, ràdio i a la premsa per fer-ne bona divulgació. Tot plegat és un món on hi ha moltes estratègies i molt diverses.
Els escriptors que han tingut editor pel motiu que sigui no coneixen el valor que té escriure sabent que hi ha qui es farà càrrec de la seva edició, avui trenco una llança per les persones que com jo han tingut la il·lusió d´escriure un llibre sense que ningú aposti per ells. Penso que alguna editorial hauria d´apostar per aquestes persones ja que fer-se´l un mateix té el valor afegit de pagar-lo de la se­va butxaca i és un esforç molt gran; per a mi és més gran l´esforç d´editar que el d´escriure.
Escriure no us diré que és fàcil perquè no ho és, has de tenir la inspiració igual que el pintor, però per a mi, el més feixuc és que el teu llibre vegi la llum, tot i que ara una persona té la possibilitat d´editar tan sols 100 llibres, dies enrere un noi que ha escrit una novel·la em deia com ho havia de fer.
Sé que estem en temps difícils, la gent no llegeix, els llibres són cars, tenim guerra de llibres electrònics, però penso que el llibre de paper no el podem perdre, obrir un llibre nou té màgia: per la seva olor, perquè en passar pàgina notes el tacte del paper, el dibuix o retrat de la coberta, si té il·lustracions t´hi pots quedar embaladit, si són fotos antigues evoca la història i vells records. És igual que les fotos digitals, heu pensat d´aquí a uns anys qui trobarà en un prestatge un àlbum de fotos que evoqui una part de la seva vida? Els avis quasi tots diuen el mateix, ara no tenen fotos en paper dels néts per ensenyar.

El deute als ajuntaments
PERE MARTINEZ. Figueres
Acabo de llegir que la Generalitat deu 1.500 milions d´euros als ajuntaments. Cap alcalde –la majoria són de CiU– no protesta. A qui defensen aquests ciutadans? Als seus veïns o al seu cap de files, Artur Mas? Que jo sàpiga, Catalunya no és una administració única.

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema