La proposta d'una consulta sobiranista que va plantejar l'actual president de la Generalitat, Artur Mas, segueix camins tortuosos, i troba dificultats no només ja a Madrid, en el règim constitucional espanyol, sinó també en l'àmbit internacional -especialment l'europeu- i fins i tot a les pròpies files de la coalició Convergència i Unió, i dins del mateix Govern.
Tant és així, que el mateix president de la Generalitat ha hagut de cridar l'atenció als consellers del seu Govern perquè es guardin les seves opinions personals sobre el full de ruta i l'estratègia a seguir per a la consulta sobiranista. Aquesta situació s'ha produït arran de la distensió o desglaç en les relacions entre el Govern de Catalunya i el Govern central, que ha aconseguit desbloquejar fins ara temes com algunes infraestructures importants, seguir rebent finançament de l'Estat per cobrir els compromisos de deute català, obrir camins per millorar a l'alça el límit del dèficit del 0,7 per cent previst per a aquest any, i potser el desbloqueig dels pressupostos autonòmics del 2013 encara pendents de ser presentats al Parlament, entre d'altres qüestions.
A això cal afegir-hi que fins ara la resposta internacional que ha tingut l'aposta catalana per la independència ha tingut un eco desfavorable, tant en les institucions comunitàries com en el marc del món occidental, en el qual potser han obtingut alguna simpatia per part dels Estats Units. Convé destacar que el secretari general de la Federació Convergència i Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, que no és un independentista i és el líder d'Unió, té amplis contactes internacionals. L'última trobada amb el president del Consell de la Unió Europea, el flamenc Herman van Rompuy, democratacristià com Duran i Lleida, va posar de relleu les grans dificultats que existeixen perquè Catalunya sigui independent dins de la Unió Europea. La "internacionalització" del procés sobiranista ha trobat moltes més traves de les previstes, la qual cosa implica que aquest procés té força d'improvisació. Fins ara Artur Mas s'ha reunit amb els líders d'altres regions europees que reclamen la independència, com Escòcia i Flandes, al mateix temps que demana al Govern espanyol que reconegui a Kosovo.
Per la seva banda, el Govern central ha col·locat catifes en les relacions amb el Govern català amb la finalitat de reduir la tensió existent fins fa poques setmanes. La "realpolitik" s'ha imposat a altres factors, tant per a Barcelona com per a Madrid.
Aquesta "realpolitik" ha tingut no només gestos, sinó contingut, com l'oferiment d'un finançament autonòmic asimètric a Espanya: no totes les comunitats autònomes han de tenir el mateix sistema i potser ni tan sols el mateix dèficit. Rajoy ha hagut de concedir entrevistes privades, lluny de fotos i declaracions, amb Artur Mas i amb Íñigo Urkullu, lehendakari del País Basc. Amb aquestes reunions, el secretisme del qual ha criticat la premsa, com és natural, s'ha buscat l'eficàcia i potser han començat els primers passos per a la reforma de l'Estat espanyol, al qual -segons paraules del Rei- li falta "encaix".
Per a la reforma de l'Estat queda per veure el paper de la Monarquia, la reconeguda crisi de la qual és patent, però que té molt a dir en l'"encaix" de les diferents peces de l'Estat, o més ben dit de la creació d'una arquitectura juridicopolítica nova o reformada que elimini les deficiències de l'estat actual, que van des de l'aprovació d'una Llei Orgànica sobre la monarquia -sembla que ja s'hi està treballant- fins i tot què fer amb el Tribunal Constitucional; com eliminar molts serveis i empreses públiques inútils, a vegades duplicades, que tenen les diferents administracions (local, autonòmica i estatal); la reorganització del funcionament dels òrgans de govern i control del Poder Judicial, i quin "estatus" es pot donar a Catalunya i al País Basc dins d'un Estat modern que respongui a les seves aspiracions històriques, entre d'altres reformes. Per a tot això el paper moderador de la Corona és insubstituïble, amb el Rei o amb el seu successor.
Mentrestant el president del Govern central, Mariano Rajoy, es dedica amb profusió a la seva agenda internacional. En relació amb l'objecte d'aquest article, és a dir als nacionalismes i secessionismes catalans i bascos, aquí tenim la recent audiència que li va concedir el papa Francesc a Roma.
En el comunicat oficial -no va ser una audiència secreta- s'assenyala que "també s'ha parlat (entre el Papa i el president Rajoy) de la situació politicoinstitucional actual del país, reconeixent la necessitat de diàleg entre tots els components de la societat basat en el respecte mutu i que tingui en compte valors com la justícia i la solidaritat en la recerca del bé comú". És a dir, que la Santa Seu aposta decididament pel "diàleg" respectuós. D'aquí es dedueix que els bisbes espanyols hauran de prendre nota de la posició del Vaticà, i això val per a tota la conferència episcopal, per als bisbes catalans, bascos i la resta de les diòcesis.
Això vol dir que hi ha aspiracions dels pobles basc i català que no poden ignorar-se, com també que el nacionalisme no arribi a posicions maximalistes i de confrontació. En un món globalitzat en el qual Europa manifesta una crisi d'identitat clara i un cansament històric, així com el final dels valors de la socialdemocràcia que va crear l'estat del benestar, els enfrontaments entre els pobles no són el més recomanable com a praxi política. El nacionalisme, sorgit també d'una globalització excessiva, no pot tenir com a arrel l'enfrontament entre els pobles, com a mètode per a la defensa dels valors i identitat propis. Joan Pau II (Memòria i Identitat, 2005, pàgs. 87-88), per evitar els nacionalismes extrems, preferia parlar de "patriotisme", d'amor a la pròpia terra, a la pròpia nació, als propis valors que s'han transmès per les famílies de generació en generació, "reconeixent també a totes les altres nacions els mateixos drets que reclama per a la pròpia". Família, nació i pàtria, va dir, són "realitats insubstituïbles" i el patriotisme és "una forma d'amor social ordenat".
