Quan érem joves adolescents i anàvem als campaments d'estiu, els vespres acabàvem la jornada al voltant del foc, en el foc de camp. Abans d'anar a dormir, a les tendes, gaudíem d'un moment especial i col·lectiu, de joc i cant, de fusió entre les flames del foc i la nit estelada. Cantàvem al foc, "foc, foc, foc joliu/ crema, crema amb gran delit/ foc, foc, foc joliu/ alegra'ns la nit", i entonàvem visques a la claror del foc, a les brases del foc, i al foc que "és un do de Déu/ un do del bon Déu". La calidesa abrusadora del foc ens embolcallava mentre les guspires s'enfilaven per damunt de les flames. Encara no havia arrelat la idea destructora del foc, el risc per al bosc i les prohibicions corresponents per tractar d'evitar els grans ensurts dels estius. Normalment ho fèiem en prades pirinenques molt obertes, a prop de rierols, i amb un risc mínim. Eren uns altres temps.
Dissabte passat, ja a la matinada de diumenge, vaig reviure uns instants aquestes sensacions. Primer em va despertar un crepitar suau que vaig confondre amb la pluja. Incorporat, des del llit, buscava rastres d'humitat a les fulles dels pollancres o als còdols del carrer; tot era sec. El campanar de Sant Pere de Galligants apareixia il·luminat només d'un costat, amb una llum vermellosa i intensa; per un instant vaig pensar en la preparació d'alguns efectes especials per a l'exposició de flors. Tot era molt estrany i em vaig llevar. Corprès vaig veure en flames tot l'espai rectangular de la plaça dels Jurats. Vaig tenir la sensació que les flames verticals s'alçaven fins pràcticament la base del campanar de l'església. Vaig adonar-me que ja hi havia cotxes de policia municipal i de mossos, que els bombers estaven actuant i que, malgrat la intensitat de les flames, el foc semblava acotat i dominat. Vaig seguir una estona astorat veient l'acció dels homes extingint les flames; amb poca estona els palets-caixes que s'havien arrenglerat en un laberint per acollir algun dels muntatges de Temps de Flors havien quedat reduïts a cendres. Sense flames va quedar un fum gris, dens i espès, que s'estenia cap al sud i l'oest.
L'endemà em vaig acostar a la plaça per veure les restes del desastre, per contemplar in situ el resultat de la gesta dels brètols de la nit anterior. Quedava només un rastre, un pòsit, carbonitzat en tot el rectangle. El mur de la plaça recremat i els arbres dels parterres rostits i socarrimats. Romanien alguns palets només mig devorats per les flames, com a testimoni dels treballs de l'extinció.
Vaig reconstruir els fets i vaig pensar que per sort les flames de la nit anterior s'alçaven verticals i immòbils, sense ni un bri de vent que les decantés cap a un costat o altre. Aquest foc malintencionat, en una nit de vent hauria, amb tota seguretat, afectat l'edifici municipal de la plaça dels Jurats, potser també les cases veïnes i hauria provocat un gran ensurt a tot el veïnat i a les monges Caputxines que vetllen el barri i el carrer del Llop des de fa segles.
No havia passat res, però podíem haver hagut de lamentar, més mal i més desgràcia. La bretolada no tenia cap gràcia. Cap i en cap sentit; la dolça imatge del foc d'adolescència se'm tornava, en la reflexió urbana, un malson amenaçador. La distància que separa la calidesa de les flames de l'ímpetu destructor del foc és mínima, i el record de l'incendi d'aquest estiu a l'Alt Empordà se'm feia ben present.
Però ni totes les bretolades juntes que es fan i es desfan no podran aigualir la força de participació, l'obra col·lectiva, l'atractiu massiu d'una transformació que cada any posa els carrers, les places, els monuments i els patis del barri vell de Girona en el primer pla de l'actualitat i esdevé un reclam que ens fa coneguts i visitants des de tots els racons. Tornaran les cues als temples, tornaran les fileres de turistes, s'ompliran els locals, i Girona Temps de Flors farà parlar més i més d'una ciutat que cada dia que passa és més al mapa. Però no hi és com un punt insignificant i anònim. Hi és amb força personalitat i densitat pròpia. Hi és per la vida, la gent i la ciutat. Hi és per un projecte compartit i col·lectiu que ve de molt lluny, hi és a la tardor per Temporada Alta, a la primavera per Temps de Flors, sempre pels seus monuments, els seus museus, els seus arxius, les seves singularitats.
I s'ha de ser molt recargolat i molt mal intencionat i primari per pensar que ara no toca Temps de Flors, que no és un tema per exhibir en temps de crisi. Com si ens haguéssim de plegar a unes actituds fatídiques que voldrien la reconstrucció des de la misèria, l'empobriment i l'entristiment. És des de la confiança, l'alegria, l'activitat renovada i renovadora; és des de nous projectes i nous engrescaments que farem cada dia, al servei de tothom i amb beneficis per a tothom, "una ciutat de primera, amb un equip de primera, un restaurant de primera" i un tapís únic, unes muralles carolíngies, un museu del cinema de nivell internacional... una restauració i una tradició gastronòmiques de gran nivell, una oferta hotelera competitiva i diversificada, un atractiu turístic que ens fa una ciutat del món.
Els germans Roca són els ambaixadors plenipotenciaris, però en Temps de Flors, la cuina floral de la Iolanda Bustos resumeix tota la capacitat innovadora i tota la professionalitat de tants altres que és millor no esmentar per no deixar-me'n cap. Però hi són tots, i ells i tota la gent que fa possible cada any Temps de Flors mereix agraïment i homenatge, i no necessita la mesquinesa dels piròmans aprenents de Neró!
