Les xarxes socials no són la garantia de la millor venda d'un mateix: en el cas del Facebook, a banda del perill d'estar etiquetat en fotos que posen al descobert els vicis nocturns, qui més qui menys tendeix a estructurar-hi un relat i construir-hi un personatge, i per tant no és un instrument fiable per tenir un major accés al món laboral. Al contrari, fa la sensació que podria perjudicar qualsevol aspiració pel que té de miratge autoconscient. Pel que fa al Twitter, el mateix: allà, l'ocurrència pren categoria de frivolitat, a banda de ser un veritable torpedinador de la intimitat ideològica. Llegir sostingudament aquells que segueixes és adonar-se de les afinitats partidistes i això, en el cas dels professionals de la comunicació, té unes connotacions demolidores. Ara hi ha un corrent, molt més fructuós, que ha donat més validesa a les xarxes en tant que eina difusora. Es tracta dels currículums en vídeo, ja sigui per exhibir les aptituds específiques o, en d'altres casos, per presentar-se d'una manera més original. També hi ha experiències explicades en vinyeta, com ha fet el gran Jacint Casademont. Tots aquests esforços creatius tenen una lectura molt prometedora: no importen els obstacles que els posi la paràlisi i la incompetència administrativa, la gent no està disposada a resignar-se. En conseqüència, s'hauria de demanar als seus dirigents que prediquin amb l'exemple. Com que, ara mateix, està molt més acreditada la capacitat del poble per a explicar-se que la dels seus polítics, aquests haurien d'enregistrar vídeos o escriure currículums igual d'enginyosos per deixar constància de les seves capacitats professionals. Que expliquin, i ho facin bé, perquè són mereixedors d'una confiança, atesa la seva impotència per combatre la desocupació. Segur que ens emportaríem una sorpresa majúscula. Ja no només perquè segurament molts no sabrien ni prémer el REC de la càmera, si no perquè el resultat, de tan pobre, de tan gris, els deixaria amb el cul a l'aire. I per tapar-lo no hi ha retòrica que valgui.
