«Victus», una magnífica novel·la

10.07.2013 | 10:51
Agustí Casanova i Masferrer
«Victus és un text molt treballat, ple de pinzellades psicològiques ben elaborades i descripcions físiques dels personatges, tal com ho faria un excel·lent retratista»

He llegit la novel·la Victus d'Albert Sánchez Piñol, escrita en castellà i que Xavier Pàmies ha traduït al català. L'autor, nascut a Barcelona al 1965, és antropòleg i un excel·lent escriptor, que em commocionà amb la seva primera novel·la, La pell freda (2003), que em vaig empassar d'una tirada per la seva subtilesa literària i per ser tan inquietant i pertorbadora. Un calfred, una fascinació semblant al que sentí amb algun text d'Allan Poe o de Kafka.

Quan preguntaren a l'autor per què no l'havia escrit en català, per sortir del pas, afirmà que l'havia pensat en castellà. Del tot incert, es pensa amb idees, ni catalanes ni castellanes, universals, com els números; el procés lingüístic, la tria d'idioma, és posterior; hom pot revestir un raonament amb la llengua que més li agrada, que millor domina o pot amagar una altra intenció no manifestada, com el mercat on vol vendre el producte, la recerca d'un premi, la voluntat d'exhibir-se amb una altre llengua, etc.

El protagonista de l'obra és un noi de 18 anys, un enginyer format a França, nascut a Barcelona, que a l'edat de 98 anys dicta a una escrivent una part de la pròpia biografia, la que fa referència al setge que patí Barcelona, finalment derrotada l'11 de setembre de 1714. La seva joventut impregna l'èpica del relat amb una picaresca jocosa que llueix, com guspires d'humor en el context de la gravetat de la tragèdia, de l'èpica heroica dels catalans. Fina ironia en les observacions dels personatges històrics, com expressions populars i grolleres que m'han fet riure.
L'amanuense transcriu al peu de la lletra el que l'escriptor li va narrant, no obstant intervé en petits moments per mostrar la seva aprovació o reprovació del que explica i la seva suposada desmemòria ajuda al lector a seguir fil per randa qui és exactament el personatge del que parlarà a continuació que sortí en algun capítol anterior. Flashback. Un recurs literari que facilita al lector que no perdi l'entrellat de l'aparat argumental grandiós. La narració esdevé sempre fluida i refrescant. A voltes tens la impressió que més que llegir, escoltes la veu de l'home.

Es tracta d'un jove murri, descregut, molt intel·ligent (a vegades sembla estrany que un noi de 18 anys mostri tanta agudesa intel·lectual i perícia tècnica), que el pare envià a un col·legi francès, una espècie de correccional, perquè el collessin, d'on és expulsat per brètol i acaba sortosament educat pel millor enginyer d'Europa, el marquès de Vaubon, que el convertí en alumne avantatjat i hereu del seu art en l'enginyeria militar.

Alguna persona m'ha dit que havia llegit en diagonal moltes pàgines, ja que s'entreté molt a explicar en rigor les arts de la guerra o qüestions científiques i tècniques sobre l'enginyeria militar i la seva aplicació a l'hora de defensar els baluards i les muralles de les ciutats en temps de bel·ligerància. L'autor defensa la teoria que la Guerra de Successió a la corona espanyola fou la primera guerra mundial, puix molts països entraren en conflicte i va durar molts anys. Va acabar l'11 de setembre del 1714 després que Barcelona patís un assetjament brutal de tretze mesos i un bombardeig de més 30 mil projectils.

Aporto un paràgraf sobre el que és per a ell qualsevol guerra, pàg. 410: "La guerra és el foc que fa bullir l'olla, impulsa el vapor atàvic i aixeca aquella lleugera i insegura tapadora que es diu civilització. En Rousseau tenia raó: el salvatgisme no és a fora, sinó a sota, el salvatge no viu a les latituds exòtiques, sinó al nostre interior més recondit". Escruix el tractament que fa de la bestialitat del setge a Barcelona, la brutalitat de la guerra, de qualsevol guerra.

La novel·la qüestiona la versió històrica oficial dels dos bàndols en litigi; deixa que el jove protagonista imposi la seva visió distant dels manuals dels vencedors i la dels derrotats; les causes del triomf i les del fracàs. Una guerra d'odi, d'un odi profund i dens, granític, sense data de caducitat, per part de la casta dirigent madrilenya i bona part de la ciutadania espanyola, com també de la catalana. Abans Madrid acceptaria ser manada pels francesos (com va passar), pels austriacistes, pels teutons, que no per un rei de qualsevol país europeu amb el suport dels catalans. Abans alemanya que catalana.

Hi toca l'autor quan parla de les dificultats per cohesionar Catalunya en una causa comuna. Cada poble està renyit amb el veí i cada ciutat rivalitza irracionalment amb una altra; si una població es declara arbitràriament partidària d'un bàndol, aquesta per reacció opta per l'altre, perquè entre ambdós hi ha hostilitats ancestrals que mai no se superen. Qualsevol motiu és excusa per pronunciar-se contra la vila propera. A més per arreu campen els anarquistes menjacapellans, els tradicionalistes greus de missa diària i els moderns que s'apunten a tot el que ve d'Europa. Pocs i mal avinguts.

Victus és un text molt treballat, ple de pinzellades psicològiques ben elaborades i descripcions físiques dels personatges, tal com ho faria un excel·lent retratista. Un imprescindible llibre, que facilita la comprensió precisa d'un fet històric: l'entrada violenta de les tropes del rei Borbó a Barcelona, que va marcar un abans i un després en la història de Catalunya. El que literàriament desaprovo és l'ús abusiu de les construccions perifràstiques: un infinitiu precedit per "vas", "vaig" etc. que equival a una sola paraula. Gasiveria a l'hora de conjugar els temps verbals.
És un dels millors llibres que he llegit en tota la meva vida. Del tot recomanable.

Enllaços recomanats: Premis cinema