Pur mimetisme

15.07.2013 | 09:28
Daniel Capó
«No significa el mateix creure que Espanya és "una, gran i lliure" o afirmar que el nostre país constitueix una nació plural»

Quantes vegades no raonem les nostres idees sinó que les adoptem per ser i pensar com els altres, per pur mimetisme? No obstant això, totes les idees tenen conseqüències. Una vella dita en anglès ho sosté. Resulta lògic que sigui així. No significa el mateix creure que Espanya és "una, gran i lliure" o afirmar que el nostre país constitueix una nació plural. No és el mateix defensar que la nació configura la identitat dels ciutadans o que el substrat de la persona és molt més complex i profund del que pugui determinar qualsevol ideologia. En el pla econòmic, no és exactament igual defensar la socialdemocràcia, el neoliberalisme o el reformisme centrat. Per descomptat, de les idees n'emanen valors i recursos morals i aquests, al seu torn, dibuixen la cara d'una societat.

Max Weber va analitzar, a començaments de segle XX, el rol de les creences religioses en la forja del capitalisme. Deirdre McCloskey ha escrit amb profusió sobre la importància de les virtuts burgeses (la laboriositat, l'honor, la llibertat de pensament, l'estalvi...) en la construcció de la prosperitat. Quin paper va desenvolupar la Il·lustració en l'arrencada econòmica d'Occident? I com a motor d'engegada de l'època d'esplendor de la burgesia?

Les societats tancades en si mateixes s'empobreixen, mentre que adquireixen protagonisme les que s'obren a l'exterior i comercien. Tot això es deriva d'acceptar unes determinades idees i no altres. El desenvolupament econòmic que es va produir durant el franquisme va ser fruit del boom turístic, però sobretot de la posada en marxa d'un pla d'estabilització. Entre el comunisme preconitzat per Mao i la versió reformista de Deng Xiaoping hi ha un abisme que separa la barbàrie de la intel·ligència adaptativa. Si el populisme resulta estúpid no és només per la falsedat dels seus principis i axiomes (que també) sinó per la seva incapacitat de preveure les conseqüències de les seves doctrines. I això ens condueix a un altre punt: les idees equivocades són tan perilloses com les manifestament falses. I pitjor encara és l'absència de conviccions.

En les seves apassionants memòries, John Lukacs narra el cas d'un sabater de Budapest que el 1945 va decidir afiliar-se al partit nazi, "no per fanatisme ni per un heroisme d'últim moment, sinó perquè ja no podia suportar la pressió a la qual el sotmetien molts dels seus familiars i amics". A partir d'aquí, l'historiador hongarès reflexiona sobre la mimesi social, això és, que sovint no raonem les nostres idees sinó que les adoptem per ser i pensar com els altres, sense entendre molt bé en realitat allò que suposen, ni quins són els seus fonaments o els seus fins. Potser assumim un ideari per influència de la moda, per l'eufòria d 'un moment històric, per por, correcció política, interès oportunista, pressió social o, senzillament, pel pes d'una tradició familiar.

Sense necessitat d'anar molt lluny -el cas d'Espanya-, cal citar un d'aquests llibres fonamentals per entendre i entendre'ns, Democracias destronadas, del republicà José Castillejo: "Una monarquia espanyola va caure el 1868 -escriu al pròleg-, una altra el 1873, una primera república el 1874, una nova monarquia el 1931, i una segona república el 1936. Aquestes transformacions polítiques s'han produït amb el mateix tipus d'homes, les mateixes tradicions, els mateixos mètodes i condicions externes similars. L'Espanya republicana era el mateix país monàrquic de la vigília, que ja havia estat republicà abans". Després arribaria el franquisme -que va durar quaranta anys-, la monarquia parlamentària, la Constitució del 78, l'articulació autonòmica i l'ingrés en el club europeu. La solidesa semblava provada i el substrat de les idees mutava modernitzant de manera efectiva el país. I en gran mesura va ser així.

Però llegint entre línies, es podia comprovar un funcionament similar al descrit anteriorment: les idees s'adoptaven per oportunisme, però mancaven d'un substrat real, d'unes arrels assumides i compartides. De l'exegesi optimista de la Transició hem passat a la proclamació pública de tots els seus vicis; de l'elogi de la Corona a imposar-li l'anatema; de la defensa de l'autonomisme a negar-li maniqueament la seva legitimitat. Què ha canviat en aquests trenta anys? En el fons, molt i res. Perquè, sens dubte, les idees tenen conseqüències: algunes millors que d'altres. I estar-ne mancat, també.

Enllaços recomanats: Premis cinema