L''articulista es desperta i mira el rellotge: les 8. Massa tard per anar a caminar a la carretera vella. Però, a més, recorda, ha d'escriure l'article i avui ja és dimarts. Per anar bé l'hauria d'haver enviat ahir al diari. Es lleva amb una mica de mal de cap (la darrera canya d'ahir se la podria haver estalviat) i es prepara l'esmorzar. En acabat, es dutxa, es vesteix, va a comprar el pa, fa un cafè al bar de la cantonada i, finalment, engega l'ordinador. El document en blanc és a l'escriptori. L'obre i només hi troba el que hi va escriure ahir "Article setmanal". Fa un glop de l'ampolla d'aigua de Vilajuïga que ha deixat damunt de l'escriptori i comença a escriure.
"M'he llevat a les 7, com cada dia. He esmorzat, m'he afaitat, m'he rentat la cara i m'he vestit per anar a caminar una hora. M'he posat crema de protecció solar a la cara (factor protector 30) i tot seguit he sortit al carrer. El mar era com una bassa d'oli i feia aquella olor intensa d'algues que sempre fa quan està tan quiet a primera hora del matí. He enfilat l'antic embarcador i he anat fins a la punta del port. El dia és radiant. La llum del sol ho inunda tot. Al cel no hi ha ni un sol núvol. Però no sóc l'únic que gaudeix d'aquest espectacle de sensacions, perquè hi ha gent matinera que fa la seva passejada diària pel port".
"Quan torno al passeig marítim, disset minuts després, segons el cronòmetre, encara no he començat a suar; però en canvi les cames ja han fet el seu escalfament. Per tant, puc enfilar la carretera i començar a pujar cap amunt. Els primers revolts són duríssims i m'obliguen a respirar amb la boca oberta. Després, quan arribo al lloc on se separen les dues carreteres, la nova cap a la dreta i la vella cap a l'esquerra, faig el primer glop d'aigua de l'ampolla petita que sempre porto quan vaig a caminar. Uns metres més endavant, em trec la samarreta i em miro l'immens port que queda just a sota. A aquella hora ja hi ha alguna embarcació que surt a mar. Fora puntes, el mar encara està tan tranquil com a dins de la tancada badia del poble. El vent, potser un gargalet fluix d'estiu, no entrarà fins a les 9 o les 10 del matí, si és que acaba entrant alguna cosa".
"Uns quants revolts més amunt, arribo fins al mirador. Hi ha una furgoneta d'aquelles antigues que segurament hi ha passat la nit. M'hi aturo un moment i miro cap al sud. L'espectacle és grandiós: el cap de Creus amb tota la seva extensió. Quina sort haver nascut en aquest meravellós país, en aquest racó paradisíac! La llàstima és que el factor humà no està a l'altura de la natura que ens envolta. Quin nivell més baix! Quina mania de fer tant de soroll tota la nit! En fi, deixo de lamentar-me, perquè el problema no té remei ni solució, i torno a enfilar la carretera vella. Ara sí que fa calor de debò i les gotes de transpiració em cauen galtes avall. Es com si algú hagués apujat la potència del sol. Però encara em queda força estona d'exercici, per tant, em concentro en la respiració i en el ritme de les meves passes".
"Una estona més tard, suat i ara ja una mica cansat, arribo fins al revolt on comença el camí de la vinya d'en Coll. Miro el cronòmetre i veig que fa més de tres quarts d'hora que camino; primer en pla i després de pujada. És hora de començar a baixar cap el poble i cap a casa. Em torno a posar la samarreta, faig un altre glop d'aigua, em torno a posar les ulleres de sol, i cap a baix. Ara el ritme pot ser molt més ràpid. A més, hi ha un al·licient afegit a l'hora de desfer el camí, perquè quan arribi a casa, em posaré el banyador i cap a la platja per a capbussar-me en l'aigua transparenta, neta i fresca. Quina delícia! Només de pensar-hi el ritme de les meves passes s'incrementa notablement".
"Uns minuts després, deixo el mirador enrere i enfilo el tros final de la carretera vella. La calor és molt intensa. Em ruixo el cap amb una mica d'aigua de l'ampolla, però el líquid que em cau al damunt és calent. Després, finalment, arribo a la carretera nova. El trànsit que em passa pel costat m'ofereix els gasos dels seus tubs d'escapament: cotxes, motos, camions i caravanes. Benvingut a la civilització! Quan arribo al poble, em puc refugiar sota l'ombra dels arbres que voregen la carretera. Uns quants metres i salutacions més tard, arribo a casa i em puc treure les sabatilles esportives i la roba suada. Ara toca el banyador i les espardenyes. Ep, la tovallola i les claus! Entro a la platja artificial, feta per l'excavadora, deixo la tovallola i les claus a terra i fico els peus a l'aigua. Una pura delícia".
L'articulista mira el comptador de paraules del Word i veu que ja n'hi ha 850. Se n'ha tornat a sortir en l'últim i darrer ?moment. Per celebrar-ho, i quan haurà enviat l'article al diari i haurà apagat l'ordinador, es posarà el banyador i baixarà a la platja.
