D´àrbitres de futbol i magistrats del Tribunal Constitucional

27.07.2013 | 07:45
D´àrbitres de futbol i magistrats del Tribunal Constitucional
D´àrbitres de futbol i magistrats del Tribunal Constitucional

"Algú s'imagina que el President del Comitè d'Àrbitres de Futbol seguís sent soci del Madrid o del Barcelona? Toleraria la societat espanyola aquesta situació? "

Hem conegut, i no per declaració pròpia, que el president del Tribunal Constitucional ha estat militant del Partit Popular abans del seu nomenament com a magistrat i, fins i tot, una vegada designat com a tal. Immediatament s'ha suscitat un important debat jurídic, polític i institucional sobre això. Per intentar aclarir les coses convé recordar que l'estatut d'un magistrat del Tribunal Constitucional (TC) no és el mateix que el d'un jutge o magistrat del Poder Judicial perquè la Constitució, encertadament o no, així ho ha volgut.
És la Norma Fonamental la que disposa en el seu article 127.1 que els jutges, magistrats i fiscals en actiu no podran pertànyer a partits polítics o sindicats; en el seu apartat 2 aquest precepte ordena a la llei establir un règim d'incompatibilitats dels membres del poder judicial. Així, la pròpia Constitució diferencia, en allò que afecta jutges i magistrats, entre una prohibició i una incompatibilitat i, en conseqüència, la Llei Orgànica del Poder Judicial també les distingeix: si s'incorre en incompatibilitat cal optar entre el càrrec judicial i l'altre amb què resulta incompatible o cessar en l'activitat no compatible; si s'incompleix la prohibició de militar en partits es comet una falta molt greu, que pot ocasionar la suspensió, el trasllat forçós o la separació de la carrera judicial.
Als magistrats del TC la Constitució no els permet compatibilitzar el seu càrrec amb l'exercici de funcions directives en un partit o sindicat (article 159.4) però no exclou la pertinença a les esmentades organitzacions. És veritat que aquest mateix article 159.4 diu que tindran les mateixes incompatibilitats que els membres del poder judicial però, com hem vist, la militància en un partit no és una incompatibilitat dels jutges i magistrats sinó una prohibició. El propi TC va dir, en una època en què no era, o no tant, un "sospitós habitual", que "la Llei Orgànica d'aquest Tribunal, d'aplicació prioritària respecte de la Llei Orgànica del Poder Judicial, no impedeix que els Magistrats d'aquest Tribunal puguin pertànyer a partits polítics i només els impedeix ocupar dins dels partits càrrecs de caràcter directiu, ja que una possible afinitat ideològica no és en cap cas un factor que minvi la imparcialitat per jutjar els assumptes que aquest Tribunal ha de decidir" (Acte 226/1988, de 16 de febrer de 1988).
És cridaner que la Constitució exigeixi més a jutges i magistrats del poder judicial -no militar en partits- que als membres del TC -no ocupar càrrecs dirigents-, més quan la incidència política de la funció dels segons és aclaparadorament més gran que la dels primers, ja que, no debades, poden, entre d'altres coses, declarar la nul·litat d'una Llei, que és l'expressió parlamentària d'una majoria política. Potser el constituent va desconfiar més d'un poder judicial nodrit per magistrats reclutats durant el franquisme, encara que n'hi hagués molts que, òbviament, no eren franquistes, que d'un Tribunal que neixia amb el sistema democràtic i s'anava a nodrir de "juristes de reconeguda competència". 
El problema avui és que s'ha instal·lat en l'opinió pública el convenciment que l'optimisme del constituent sobre el TC era injustificat. I pel que respecta a la seva conversió en un "sospitós polític habitual", la responsabilitat cal endossar-la tant als encarregats de nomenar als magistrats de l'Alt Tribunal com el comportament de part dels últims membres de la institució. S'ha recordat aquests dies que l'"exa?men" previ al nomenament pel Senat de l'actual President del TC va durar uns pocs minuts i va ser absolutament complaent; va passar exactament el mateix amb els seus quatre col·legues nomenats fa menys d'un any pel Congrés dels Diputats: l'exposició del seu currículum i les preguntes dels diputats -en bona mesura mers afalacs- van durar uns 30 minuts, més o menys el temps de l'examen oral d'un estudiant de primer de Dret.
És indubtable que l'actual President del TC havia d'haver esmentat en aquesta compareixença la seva militància política, cosa ben coneguda en el cas del magistrat Andrés Ollero, diputat del Partit Popular durant 17 anys. També són sabudes les simpaties polítiques, per esmentar un altre cas recent, d'Enrique López, que com a vocal del Consell General del Poder Judicial es va convertir en ariet polític contra el Govern de Rodríguez Zapatero.
Que qualsevol jutge, com tota persona, té una ideologia política és obvi; que l'esmentada ideologia no ha d'interferir en la seva funció també ho és. Ara bé, si es prohibeix la seva militància en els partits es deu a la pretensió, com va dir Ignacio de Otto, de preservar la imatge de la justícia, mantenint una aparença de neutralitat no necessària per a l'exercici de la jurisdicció sinó per a la seva legitimació pública.
Crec que el President del Tribunal Constitucional no va vulnerar la Constitució al militar en el Partit Popular, però que ho hagi ocultat a l'actual context de deslegitimació institucional causa una esquerda important en una casa a la vora de la ruïna. Algú s'imagina que el President del Comitè d'Àrbitres de Futbol seguís sent soci del Madrid o del Barcelona? Toleraria la societat espanyola aquesta situació? Potser no però pot ser que això es degués al fet que, com va dir Bill Shankly, entrenador del Liverpool, "el futbol no és una qüestió de vida o mort, és alguna cosa molt més important que això". És evident que a Espanya les institucions no estan a aquest nivell d'importància.

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema