Hannah Arendt i nosaltres

27.07.2013 | 07:45

Dic per endavant que vaig anar a veure la pel·lícula que porta el nom de la filòsofa amb esperit bel·ligerant contra el personatge. El mestre Isaiah Berlin havia assenyalat diverses vegades el nul rigor acadèmic dels escrits de Frau Arendt ("tot en ella és un corrent d'associació lliure; salta d'una frase a l'altra sense nexes lògics, sense vincles racionals ni imaginatius"). També hi contribueix el fet de ser una pensadora que molt sovint m'han tirat pel cap certes persones amb pretensions dogmàtiques. Però vet aquí que els actors estan esplèndids i que el guió funciona molt bé i com que surts del cinema raonablement feliç, que és una aspiració ben liberal, diré que val la pena anar-hi. Deixant de banda el discurs sobre la banalitat del mal, aquesta immensa frivolitat quan s'aplica als actes d'un jerarca entregat en cos i ànima a la causa nazi com era Adolf Eichmann, la pel·lícula aconsegueix posar en relleu, de manera fins i tot inquietant, quina era la idea que les elits intel·lectuals de les quals provenia Hannah Arendt tenien sobre l'activitat de filosofar. I és una idea terrible perquè no hi ha massa o potser cap vocació de fer mitjana amb el món. Sinó en enfilar-se a la torre d'ivori i practicar un monòleg que serà molt il·lustrat, però que consisteix a pensar el món, prescindint de la humanitat. Sovint Arendt havia dit que ella ni era liberal ni creia en el liberalisme. I en aquesta ocasió, tenia tota la raó.

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema