Bonhomies

(Pétros Márkaris)

No parlem de monarquia ni de política. No escau al mes d'agost. Tampoc no parlem de la banca que continua fent el seu agost. Amb la vènia dels polítics de torn. I tanmateix, n'hem de dir alguna cosa. El president del Govern fa vacances. I també els jutges de l'audiència. Juntament amb els sàtrapes i facinerosos que ens envolten. Temps de pau; bé vaja. No direm de pau augusta -tan lligada a l'etimologia de l'agost- sinó una mena de pau de mort. De mort de l'esperit democràtic, de mort de la justícia i de mort de les il·lusions. El rei salta. El gendre del rei salta. I no se n'amaga. La filla del rei emigra. El país és un xafastre.

Primera hora de la tarda. El sol castiga. Caminem desmenjats. Uns nuvorrots negres han envaït el cel. Cau un xàfec. Jo em trobo nedant. Al nivell de la boia groga. La platja, en un tres i no res, es buida de banyistes, tovalloles, ombrel·les i gandules. Una pregunta a flor de llavi, encara humits per la salabror de la mar: "per què aquesta gernació s'espanta per quatre gotes?" La pluja s'ha esblaïmat. Carrers plens a vessar de turistes cofois. Que no saben on van. I d'indígenes que sí que saben on van. Les dues marxes. Tossa vessa. Lloret i Roses vessen. La Costa vessa. I Girona. I Catalunya.

Quan s'és turista es canvia de xip. Un bestiar més variat que l'arca de Noè, no? Gent contenta transita a bandades. Feliç. Riallera. Entremig, alguns rostres alterats. Molts infants amb la família. Roba pengim-penjam. Pantalons apedaçats de coloraines. Camises de flors que recorden els vells hippies. També roba de marca: Lois i Lacostes. De ratlles fines i preus gruixuts. Els paquets i les bosses ens estalonen. Les veus ronques dels adults es barregen amb els xiscles dels infants. Cada dia és festa. Amb sol. I pluja i vent.