Després del gran tsunami de moment únics i inoblidables que suposa viure des de dins el Festival Internacional de Teatre amateur de Girona, Fitag; arriba silenciosa la depressió postpart i la reflexió primera en calent, dret a l'andana dels comiats, metafòricament parlant,és clar, escoltant encara a la llunyania tots aquells sons propis d'un ambient sonor teatral viu i agraït; i emmagatzemant per sempre a les lleixes dels records, paraules compartides que parlen d'experiències d'amor escènic a dalt i a baix dels altars de la interpretació.

Si una discussió ha estat present en totes les edicions d'aquest festival patrocinat per la Diputació de Girona i que he tingut l'honor d'organitzar, ha estat el debat anual, perenne i constat del sentit últim de la paraula "amateur" dins el món del teatre en general.

Uns dies abans de la inauguració d'aquesta mostra internacional, unes paraules meves publicades en aquest mateix diari, varen aixecar una mica de polseguera, tampoc gaire, en els cercles teatrals professionals de la ciutat. Em referia a la poca presència de gestors culturals, programadors d'ajuntaments, directors d'altres festivals, associacions sindicals d'artistes, i més actors i actrius professionals de les comarques de Girona, dins les activitats ja no només d'exhibició del Fitag, si no simplement en les més senzilles i divertides d'amical i divertida convivència.

És ben cert que no hi tenen cap obligació, i que alguns a títol individual, senten afecte i apareixen en alguna de les nostres sessions o moments d'esbarjo. Alguns o algunes hi tenen compromisos laborals derivats de la seva col·laboració amb el sector amateur; però jo, en aquella entrevista un xic polèmica, em referia a la necessitat de trencar una barrera, de diluir un estigma, de pactar noves regles de convivència entre els que viuen del teatre i els que no en viuen.

Estic convençut que si el Fitag, no portés la A d'amateur entre les seves sigles, potser la cosa canviaria i tot seria més fluid i menys compartimentat. Però jo, aquesta A, la defenso a mort, perquè és en aquesta lletra on rau la nostra idiosincràsia, el nostre sentit últim i el que ens diferencia de la resta de festivals locals. Em pregunto a mi mateix què és el que espanta d'aquesta paraula els professionals del teatre? Què fa que no hi vulguem tenir gaires tractes; o si els tenim, alguns ho fan públic amb la boca petita o ho justifiquem com a necessitat de supervivència?

Els temps ens porten a nous models d'encarar les fites i el valor dels èxits i els fracassos. Admetre que l'amor està per damunt del reconeixement és estar una mica més a prop de la felicitat personal i més lluny de la soledat de l'olimp dels escollits per a una glòria passatgera i enganyosa.