Al'article publicat en aquest diari el passat dia 6 d'aquest mes de setembre, concloïa que les administracions municipals tindran de nou una doble dependència legal: Aquella que aprovin les Corts Generals amb caràcter de "legislació bàsica" i aquella altre que aprovi el Parlament de Catalunya bé sota el "principi de la competència" o bé en desenvolupament d'aquella dictada per l'Estat. La seva naturalesa "bifrontal", en expressió del Tribunal Constitucional, és a dir, constituir alhora "administració territorial de l'Estat" i "administració territorial de la Comunitat Autònoma", cas de Catalunya, explica aquesta dualitat legal. Tanmateix, s'insisteix a casa nostra, des d'àmbits polítics i des d'àmbits jurídics, que el municipi és objecte a regular exclusivament per la institució parlamentària pròpia, com ja vaig deixar dit aleshores. És així, malgrat que ja em vaig pronunciar en contra sota empara doctrinal i jurisprudencial.

La primera resposta necessàriament ha d'incloure que el municipi és, segons la Constitució Espanyola, article 137, "organització territorial de l'Estat" com també ho són les Comunitats Autònomes i les Províncies. Per si sol, això atorga resposta negativa a la pregunta feta. Però és igualment cert que l'article 83 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, EAC, determina que "Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica -res a veure amb "legislació bàsica"- en municipis i vegueries". Aquest precepte va ser objecte d'impugnació davant el TC per diputats del PP tot al·ludint un pretès intent de "desplaçar" la legislació bàsica estatal a l'objecte de que la mateixa quedés en un no-res en el territori català. Els magistrats del TC, per unanimitat, varen desestimar l'argumentació que avalava dita impugnació usant els propis termes de la mateixa, afirmant que la seva "generalització i abstracció" no podia donar com a resposta una d'igual, general i abstracta, sinó aquella que es troba formulada a la jurisprudència del propi Tribunal i a més a més continguda al mateix Estatut, com ara la subordinació de la legislació que dicti el Parlament a l'aprovada per les Corts Generals en matèria de règim jurídic de les Administracions Locals. Prova que la pregunta més amunt formulada disposa d'una única resposta i que aquesta és, com s'ha dit, negativa. El TC s'esplaia sobre la doctrina ja produïda i recorda que el legislador autonòmic es troba "vinculat" a la reserva que l'article 149.1.18 CE fa a favor de l'Estat en matèria de règim jurídic de les Administracions Públiques com també a que el caràcter "bifrontal" dels municipis segueix inalterable. Ens trobem, doncs, davant d'una interrogació política que no es sustenta en cap fonament del "bloc de constitucionalitat", Constitució i Estatut, i que aquest darrer no crea, sinó que tanca sota l'empara de jurisprudència que els seus redactors accepten com a bona.

Altra cosa és la dualitat Diputacions-Vegueries, també omnipresent tant en els debats polítics com en els estrictament jurídics, qüestió aquesta que mai no he acabat d'entendre i que avui encara l'entenc menys. És la Constitució Espanyola la que converteix a la Província en espai geogràfic i humà sobre el qual s'organitza territorialment al costat dels Municipis i de les Comunitats Autònomes, com s'ha dit al començament esmentat l'article 137. Al capdavant de cada província es troba la Diputació, òrgan de "govern i administració" de les mateixes. A diferència de l'Estatut de 1979, que citava a les províncies al seu article 2 i que feia seu el "règim local" de manera generalitzada al seu article 9, i que donà lloc a la cèlebre sentència del TC sobre la Llei 6/1980 del Parlament de Catalunya, per la qual la Generalitat assumia totes les competències de les diputacions catalanes, l'Estatut vigent no parla de les Províncies i menys de la seva institucionalització, la Diputació, prova que tant el legislador català estatuïent com l'espanyol han fet seva el contingut de l'anomenada resolució. El TC, ara la seva Sentència 31/2010, en resposta a la impugnació dels parlamentaris del PP, diu que el seu silenci, el de l'EAC, sobre les províncies i les diputacions, "no pot suposar, en absolut, la desaparició d'aquesta entitat local a Catalunya". L'existència de les Vegueries, afirma, "no perjudica a la divisió del territori de l'Estat en províncies". Queda dempeus la dualitat d'organització supramunicipal, com també l'obertura que fa l'article 141.2 CE a què el govern i l'administració de les províncies puguin restar en mans "d'altres ?Corporacions de caràcter representatiu", una possibilitat que mai Catalunya ha explorat. Per tant, avui per avui, quan es parla d'ens locals catalans, no es pot incloure en el seu llistat a les Diputacions, les quals ?resten en mans de l'Estat en els termes ?precisats a la Sentència 109/1998 del TC.

Finalment, si els municipis es troben sota doble dependència pel que fa als legisladors, passa el mateix respecte de les Vegueries i les Comarques, tot i que siguin creades per l'Estatut i no pas per la Constitució. Passa el mateix, dic, respecte de la facultat estatal de dictar normes bàsiques de règim local, enteses com a "principis o bases relatius als aspectes institucionals (organitzatius i funcionals)", però no pel que fa als àmbits de competència que són sotmesos exclusivament al Parlament de Catalunya si aquests no interfereixen en l'assignació que les Corts Generals facin respecte dels ens locals constitucionalment reconeguts, municipis i províncies. En aquest punt d'autogovern català, com també pel que fa als municipis, la Sentència 31/2010 fou absolutament favorable al text ratificat en referèndum, ja que va declarar la seva constitucionalitat, encara que sense modificar, això sí, la jurisprudència assentada.