Fa pocs dies hem tancat el cicle estiuenc. Ja queden enrere les commemoracions de l'Onze de setembre i les festes de la Mercè, i comença a intuir-se una olor de Fires i de tardor amb tota la melancolia que l'acompanya.

L'estiu ha deixat un grapat de notícies que haurien o han merescut algun comentari. I algunes les vull subratllar de forma especial. En primer lloc, les millores de les infraestructures a les terres gironines i les seves conseqüències. Primer, i per damunt de tot, l'Eix Transversal, ara ja plenament connectat amb l'A-2. Aquest estiu ja hi ha milers de catalans i de forasters que han gaudit d'uns paisatges meravellosos. Però la notícia que cal subratllar és, per a tots aquells que dubtaven de l'oportunitat del desdoblament, que les ?obres i la nova infraestructura han acabat amb els accidents mortals a l'Eix. Tots els que es dediquen a passar comptes, aquest és un còmput molt i molt rellevant. La seguretat com un valor de primer ordre.

Conjuntament amb la connexió de l'Eix hem tingut les notícies sobre la continuïtat del desdoblament de l'N-II i, sobretot, la inauguració de l'enllaç de Fornells de l'AP-7. Vull centrar-me, ara, en aquesta qüestió. Precisament arran de la inauguració d'aquest enllaç, l'alcalde de Fornells reclamava una modificació de la Llei d'equipaments comercials per fer possible un gran centre comercial en el seu terme. Vaig dir en aquell moment que em semblava bé, sobretot si responia a una planificació i a una fiscalitat metropolitanes. Precisament, una setmana més tard va sortir la notícia que Fornells s'incorporava al sistema de sanejament de Girona, Salt i Sarrià de Ter. Fornells ja no farà abocaments a l'Onyar. Magnífic, però si les clavegueres són metropolitanes no trobeu que té sentit que les decisions que afecten la planificació supramunicipal també ho siguin, sense menystenir la plena autonomia de cada ajuntament? L'encadenament de les dues notícies em va semblar, en ple mes d'agost, que aportava els elements necessaris per a una reflexió d'aquestes característiques: autonomia, solidaritat i mancomunació.

Encara en el terreny de les infraestructures, la bona continuïtat de l'alta velocitat requereix, com també vaig dir en algun moment, una resposta eficient i contundent del Ministeri de Foment a la normalització de la superfície de l'antic parc Central. Fet i fet, el conjunt d'aquests terrenys, ara envoltats de tanques i de new jerseys, continuen sent de propietat municipal i o bé el Ministeri els torna urbanitzats amb promptitud o potser hauria de començar a pagar taxes per l'ocupació de la via pública. M'he acostat a veure el carrer Josep M. Gironella i només espero ja que es plantin els xiprers corresponents i que s'acabin de treure les tanques i els impediments d'aquell entorn, i del carrer Cassià Costal, per anar tornant parts del tot a la normalitat ciutadana. Però ara la plena obertura del carrer Gironella posa en evidència la infraestructura del viaducte i alguna de les seves mancances. És un espectacle lamentable tota la barana rovellada que protegeix les vies del viaducte. Hi ha un principi elemental de conservació que Adif hauria d'aplicar, sobretot si com sembla va per llarg la supressió del viaducte i la construcció del segon túnel a la ciutat. Tanques fora, espais oberts, connexió ciutadana, col·lectivització de l'espai públic. Tornem a fer del parc Central un element de fusió de la ciutat i superem les barreres infranquejables que l'han dividit durant massa temps.

Finalment, a mig estiu, em va sobtar la notícia que les Adoratrius deixaven la ciutat. Comencen a proliferar els convents tancats: Cadins, Palau-sacosta, Adoratrius. Tots han fet el seu servei i la seva contribució ciutadana. En el cas de les Adoratrius, l'antic convent va permetre una permuta que en el seu moment i en aquell context va significar un canvi molt positiu a l'Eixample. L'antiga tanca impenetrable va donar lloc a la plaça Miquel Santaló, l'Hotel Carlemany, una zona comercial i d'habitatges, un gran aparcament subterrani i el nou convent. Un canvi de concepte i un esponjament de l'Eixample que unia millor la zona del carrer Migdia amb el carrer Joan Maragall i l'antic hospital de Santa Caterina. Una nova escala urbana de dimensió més humana, més feta per a la trobada i la sociabilitat. El mateix Col·legi Verd o la Clínica Girona van canviar de perspectiva amb l'obertura de la nova plaça.

Però, i aquesta pot ser la reflexió final, què es fa dels convents tancats? El senyor Bisbe podria pensar en una planificació a mitjà i llarg termini i la possibilitat de fer intervenir el mateix patrimoni del Bisbat, el dels ordes que deixen la ciutat i el de la mateixa ciutat per redefinir el mapa dels equipaments i, potser, per millorar l'oferta universitària en el campus del barri vell.

Naturalment no és una qüestió per ara mateix. És una reflexió de futur, una acumulació de capital, el disseny un cop més de la ciutat del futur que hem de fer entre tots, amb prudència i amb ambició alhora.

Clou l'estiu, torna la feina, refresca l'ambient, vénen flaires de tardor i de recolliment. Es fa fosc aviat, torna un ritme vell i conegut.