T'estimaré, però no sempre puc fer-ho més". Parlàvem dimecres passat de Jaume Cabré com una de les perles que prestigien la cultura catalana i l'exporten arreu. Sense el mateix èxit comercial que l'autor de Jo confesso, un artista saltenc va demostrar dissabte a l'Auditori de Girona que no té res a envejar als grans del pop-rock universal. Diguem Bowie, Tom Waits, Van Morrison...? Per citar-ne uns. Adrià Puntí hi és a l'alçada. A la sortida, un amic extasiat va comentar: "El millor concert de la meva vida i, segurament, el millor concert de la vida de Puntí". No puc no coincidir-hi. Mite ja per sempre de l'aventura vital portada fins a les últimes conseqüències, l'imprevisible Puntí ha posat l'ai al cor de la gent. Jo vaig patir com si fos un fill meu qui se sotmetia a l'examen més decisiu i em vaig emocionar de felicitat en comprovar que tot anava tan i tan bé. La vida personal i l'obra s'entrellacen indestriables quan en Puntí és a l'escenari. Acostuma a passar amb els genis. Dissabte ens vam embriagar de poesia amb cançons noves que -atenció!- mantenen, si no apugen, el llistó de les millors. "Tots fem el tomb".
