Cartes

FRANCESCA BARTI I COMALAT.

banyoLes.

Milions d'animals engabiats a punt de ser assassinats i envasats. Milions d'animals que maten de les pitjors maneres per sobrealimen?tar la població humana. Milions d'animals que són torturats i maltractats. Milions d'animals indefensos en mans de persones mancades de consciència. Avui dia tots sabem que ingerim aliments innecessaris per al nostre cos. Rutines alimentàries excessives. Persones que compren de manera desmesurada i que són partícips de la massacre diària de milions d'animals. Una societat talment dissonant amb la nostra mare naturalesa. Sort que tenim una educació pública per aprendre que aquestes activitats són inviables, no obstant això, la població segueix alimentant la massacre diària.

Durant uns anys vaig viure davant d'un escorxador de porcs i no sabeu pas els crits i els plors dels porcs que ressonaven a tota la carretera principal de Banyoles. Algunes vegades se'ls escapava algun porc pel carrer Sant Martirià. Finalment el van treure per construir-hi més pisos i vet aquí quina controvèrsia que mentre comen?çaven les obres hi van trobar tot un cementiri medieval situat just a sota del mateix escorxador. Algunes persones que han treballat en diferents escorxadors de Catalunya expliquen la calamitat que viuen els animals que maten de manera contraproduent. És injust que per produir més i enriquir la globalització innecessària hagin d'assassinar milions d'animals i fer masacres diàries.

Demanem

tots perdó

David Arboix i Arús. banyoles.

Amb la beatificació de la munió de màrtirs encara darrere el clatell i la crispació que aquest acte sembla haver aixecat a diferents sectors de casa nostra, deixeu-me dir-hi la meva.

D'acord, que demani perdó l'Església per la seva connivència amb el règim de Franco, si és que així va ser. Però, primer, que s'apuntin un bon grapat d'altres institucions al mateix carro: els de la CNT i de la FAI, tota la colla de partits que s'anomenen de progrés, començant pels socialistes i acabant amb la nostra Esquerra Republicana; els successors del PSUC i del Partit Comunista...

Quan tots aquests reconeguin també la seva responsabilitat per tot l'odi que en el seu moment es va vessar en tot allò que ensumés a cristià, llavors podrem exigir que l'Església demani perdó. Siguem honestos i posem totes les cartes damunt la taula.

El pudor,

paraula oblidada

Pedro J. Piqueras Ibáñez. Girona.

A l'inici de l'estiu passat, passejant pel centre de la ciutat amb un company, aquest es queixava de la manca de pudor amb què vestien algunes adolescents. Em va estranyar que parlés de pudor, ja que és una paraula que fa referència a una virtut de la qual no està ara de moda parlar i menys practicar. Va ser per això que em vaig proposar conèixer una mica més sobre el pudor.

En la meva recerca vaig trobar que el sentit del pudor es desperta en l'home a mesura que va descobrint la seva pròpia intimitat. El respecte que ha de tenir cada persona per si mateixa s'aprèn, principalment, en la família. Què és, per tant, el pudor, em vaig preguntar? A primera vista, un sentiment de vergonya que porta a no manifestar als altres alguna cosa de la nostra intimitat. Em va semblar una resposta fluixa i vaig buscar més i vaig trobar que el pudor, considerat com a sentiment, posseeix un valor inestimable, perquè suposa adonar-se que es posseeix una intimitat i no una mera existència pública, però, a més, hi ha una autèntica virtut del pudor que enfonsa les seves arrels en aquest sentiment, i que permet a l'home i a la dona triar quan i com manifestar el propi ésser a les persones que poden acollir-lo i comprendre com mereix. Vaig quedar convençut. Espero que la meva reflexió pugui servir a algú més.

Espanya com a entitat històrica

Jaime Serrano de Quintana.

President de l'Associació Cultural

Gerona Inmortal.

Responent al Sr. Boronat Le?cha, a la seva carta a aquest diari de da?ta 4 d'octubre, publicada amb el títol "Espanya abans del Concili de Toledo", voldríem fer una sèrie de consideracions:

En primer lloc, no ignorem que hi hagués anteriorment a l'existèn?cia d'Espanya com a tal, a la nostra "pell de brau", pobles ibers (entre ells els vascons que s'estenien pel que avui és Navarra i el Pirineu d'Osca, Lleida i Girona, que no és el mateix que els bascos, que procedien tanmateix d'altres tribus ibèriques) i pobles celtes, com tampoc ignorem que l'antiga Hispània va ser una província romana.

En segon lloc i encara reconeixent la difícil datació històrica d'una nació, entenem que per parlar pròpiament d'Espanya, amb personalitat jurídica, unitària i independent, ens cal remuntar-nos a la fusió en una sola comunitat política del poble hispano-romà i del poble hispano-got. Fet que es va dur a terme sota el regnat de Recaredo, com a conseqüència de la seva abjuració de l'arrianisme i la seva professió de fe catòlica l'any 589. En conseqüència, la invasió musulmana que va tenir lloc l'any 711 no va fer desaparèixer la Nació Espanyola com a tal, sinó únicament el que podríem anomenar utilitzant termes actuals l'Estat espanyol, que és cosa diferent, recuperat en un principi amb el final de la Reconquesta i consolidat amb els descendents dels Reis Catòlics.

Amb tot això i per no allargar-nos, concloem que Espanya com a entitat històrica pròpia, és anterior al naixement dels diversos regnes que integraven la unitat pàtria, per la qual cosa Espanya té un dret històric superior al que la Constitució anomena amb escassa fortuna nacionalitats. Dret Històric que cap espanyol té la facultat de vulnerar, atès que constitueix un patrimoni comú, transmès de generació en generació.