fa força anys, algú que no recordo, però que em fa que era un mossèn del Seminari, em va explicar un acudit que em penso que llavors ja era vell: "Diu que anava un noi pel carrer amb un cistell buit sota el braç cridant: "a pesseta, a pesseta!". Es veu que un home el va aturar i el va inquirir: "Escolta, noi, però tu què vens?". "Res -va dir el xicot- però, eh que és barat?"". Han passat dècades i encara avui podríem aplicar perfectament la moral que conté l'acudit. Seguim comprant inutilitats: perquè ens semblen barates, perquè són moda, perquè els altres en tenen, perquè sí. D'aquesta manera -via caprici, enveja, moda o enredada- hem construït entre tots l'estat del consumisme. I no, no és veritat que hàgim estirat més el braç que la màniga i que ens hàgim carregat l'estat del benestar (d'això darrer se n'han encarregat precisament els de l'estat del consumisme que ho volen tot pagant, fins i tot els drets fonamentals); almenys, és menys veritat que afirmar que allò que ens ha perdut i atrapat ha estat l'enlluernament de les novetats, la possibilitat de fardar, la pressió mediàtica, l'adotzenament, la pèrdua de valors i referents...
El cert és que hem arribat a un punt sense retorn. Molts consumidors (tasca obligatòria, la de comprar des que en la prehistòria es va establir l'intercanvi) s'han convertit en consumistes (comprar per comprar). La diferència és tan gran que es pot explicar sintàcticament: en el consum, l'actor és sempre l'individu, que valora i decideix en virtut de les seves necessitats, alienes a les ofertes del mercat; en el consumisme, l'actor és el mercat que manipula i dirigeix l'individu a les compres compulsives.
Malauradament, aquesta crisi no està servint per canviar res que afavoreixi el poble. Ans al contrari. Quan en sortim, la força del treball haurà desaparegut perquè la gran majoria d'ocupacions seran temporals i precàries; la democràcia serà una joguina en mans dels interessos del diner; els rics seran més rics i els pobres més pobres; i els bancs tornaran a estar en disposició de practicar el préstec i la usura. El consumisme seguirà perquè és l'eix mateix del sistema econòmic en el qual estem immersos. Només cal adonar-se que malgrat la crisi i la manca de diners general, els mòbils segueixen venent-se, cada vegada més sofisticats, atractius i cars. Fins i tot, amb alternatives més barates per a butxaques menys poderoses. Hom canvia de mòbil com fa uns anys canviava de TV o de cotxe. La diferència és que el marge d'edat és ara molt més ample: els joves són els grans clients de les noves tecnologies.
Resistir els embats de la publicitat, de la pressió dels amics, de la modernitat, no és gens fàcil. No es pot comparar el poder del mèdia fa 40 anys amb el d'ara. El que és més preocupant, però, és la manca de personalitat de qui es deixa portar per modes, capricis, propagandes. Darrere d'aquesta personalitat de vegades tan pusil·lànime hi ha sovint una manca de valors escandalosa. I no és tan difícil, armar-se de valors. No es tracta de fer com els nostres avis que partint d'apriorismes morals deien i diuen "no, perquè no", sinó de treballar la capacitat d'anàlisi. La millor manera de fer-ho és atenent l'entorn immediat i diari dels alumnes a les aules; dels nois i noies, a les cases. Massa sovint les programacions de les assignatures escolars són semblants als "apriorismes morals" dels avis; les respostes del pares, també.
Com a mínim, podríem aprendre a discernir entre allò que és necessari i allò que és superflu. Les necessitats humanes de comunicació han de recuperar l'ordre natural: cara a cara; per telèfon; per xat. La quantitat d'insubstancialitats, inutilitats i ridiculeses que circulen pel Facebook permet fer-se una idea de l'estat de la qüestió. Internet és una eina per a gent formada (intel·lectualment i humanament). Contràriament, l'ús majoritari correspon a persones en formació (intel·lectual i humana). A tothom, però bàsicament a la gent amb mancances de formació, ha convertit el consumisme en clients preferents.
Des de les escoles i instituts es pot fer una tasca educadora molt important. L'inconvenient és que davant del consumisme no es pot ser ni neutral, ni políticament correcte: s'ha de ser molt crític. En una cosa tan simple com impedir que els nois i noies vagin a l'institut amb mòbil, s'ha fracassat. Es controla que no l'usin (però l'usen); que no facin ni fotos ni filmacions (però en fan). Totes les excuses que els pares i els joves poden esgrimir de necessitat d'estar comunicats, s'haurien d'acabar amb un taxatiu: "El lloc on més localitzats i vigilats estan els nois i les noies durant la jornada és l'institut, amb telèfon a consergeria i possibilitat d'avisar-los si hi ha res important".
Caldria sortir d'aquesta crisi, recuperant valors: esperit crític, bàsicament. En una qüestió com el consum descontrolat també es pot anar més lluny. Què passaria, per exemple, si com a gran aprenentatge d'aquesta crisi el poble recuperés l'essència del consum (comprar únicament per necessitat)? Baixarien les vendes (sobretot de capricis), augmentaria la capacitat d'estalvi, retornaria la humanitat i la capacitat d'entendre la globalitat del món, de veure les diferències entre països i les grans injustícies que hi ha. No tinguin cap dubte que immediatament ens farien culpables d'aturar el progrés, segur; ens dirien que d'aquesta manera es perdran encara més llocs de treball; que no es pot tirar enrere, etc. Com si darrere dels grans negocis no hi hagué sempre una explotació laboral!
Contra el consumisme, formació. I austeritat, i vida senzilla. Cal tornar a un aforisme tan vell com l'acudit que encapçala aquest article: "Cal comprar per viure; no viure per comprar".
