Cartes

Puig d'en Roca

fills de júlia mascort i bolasell.

girona.

Divendres passat va deixar de patir la nostra mare. Han estat uns anys tristos i plens d'impotència. Quan arribaves al Puig d'en Roca sempre tenies un bon dia i un somriure del personal que et donava força per estar una estona amb la mare, i quan marxaves, era amb la tranquil·litat de saber que al centre hi ha un equip humà que dóna als interns un tracte sanitari molt bo, però per sobre de tot donen als resients escalf humà i fan que se sentin vius en el seu dia a dia.

Volem agrair la seva tasca a tot l'equip que ha cuidat la mare durant els darrers anys, però especialment a les auxiliars, que no hi ha diners per pagar la feina que fan diàriament. Segur que ens deixem persones, us demanem perdó per avançat. Moltes gràcies: Paqui, Consol, Núria, Roser, Lourdes, Pilar, Isabel, Dolors, Margarita, Engràcia, Encarna, Candi, Maria dels Àngels, Soten, Olga, Rosi, Maria Rosa, Cé, Cinda, Rosa, Clara, Xevi, etc.

Amb el compromís i el plus hu?mà amb què feu la vostra feina, cada dia podeu sortir per la porta amb el cap ben alt.

Carrer del Carme

Joan Pi i Ventós. girona.

Em situo a la dècada dels anys quaranta del passat segle. La ?Guer?ra Civil, acabada feia poc, passava "revista" a Girona. El carrer del Carme havia sofert els atacs de l'aviació franquista. Les bombes havien destrossat molts dels immobles d'aquest carrer. Hi havia un motiu: al terrat d'un edifici, situat a la dreta i en el paratge de la Font del Rei, baixant en direcció a Sant Feliu, hi havia un antiaeri (canonet obsolet) que emprenyava els avions "nacionals" (alemanys) que bombardejaven Girona. Per cert, quan es preveia un atac a la població civil, la sirena dels Químics sonava de manera alarmant, per avisar la ciutadania -mares, fills i vells- a fi que es poguessin protegir dins els refugis (unes rases d'una parell de metres d'altura) que hi havia enmig del "jardins" del carrer. Malgrat tot, els marrecs del carrer s'ho passaven bé. S'havia acabat la guerra. L'Onyar era lloc d'aventures i reserves de sorra per a la construcció. Les guerres, a pedrades, entre els "exèrcits" infantils del carrer del Carme i el de la Rutlla eren més que violentes. El riu era la frontera. Gelat a l'hivern. Les rentadores de totes les dones del carrer, de tres fustes, dues de verticals i una d'horitzontal, eren la imatge identificativa de les voreres amples, molt amples, del riu. La sorra, per a la construcció, era treta pels carros de can Cassola. El pont de Lorenzana era el lloc de pujada, i de sortida, d'aquells esforçats cavalls, sempre hi havia un burro al davant, que havien d'arribar dalt per poder circular pel pont estret i de dues direccions (solament hi podia circular un sol vehicle, carro o cotxe -n'hi havia tan pocs!)-. Els vailets, ben diferenciats per sexe, sempre jugaven al carrer. Tots teníem el motiu corresponent: Bet, Gep, Coco Lisso, Jan,... amb algunes excepcions: en Joan de can Boix, els Curbet (en Jaume fou un gran defensa del Girona), en Serra, en Jordi Camps, en Quim Carreras... Les nenes no comptaven en aquell horitzó d'aventures i "bandes" organitzades. Les botigues eren signe d'identitat d'aquell indret tan gironí: ca l'Espardenyera, ca la Sabatera, ca la Vicenta, a can Llenes, can Miquel barber, ca l'Estiu mecànics... Alguna dona s'havia "especialitzat" en la venda a domicili: llet de cabra, cafè amb llet calent... I els diumenges a la tarda, quan el Girona jugava casa, les grans corrues de gent, engrescada i festiva, anant a Vista Alegre a veure el seu equip o a presenciar com Mn. Costa Negre volia agafar el coll de l'àrbitre amb el seu paraigua. L'espai no permet fer més evocacions d'un carrer molt singular de la Girona grisa i profunda. Temps, malgrat tot, de quan érem feliços.

El fred ha arribat

paquita xarles arnau. girona.

Penso en les famílies que no podran encendre la calefacció aquest any i en les persones que dormen al ras, ho passen malament i expliquen que els dies de pluja i fred se'ls fan molt llargs. Els que tenim cobertes les necessitats bàsiques i dormim sota teulat, n'hem de donar gràcies a Déu i hauríem de ser més solidaris amb els que no tenen res. Davant de catàstrofes com la que acaba de passar a Filipines, sí que ens movem i col·laborem, però no sabem fer gairebé res pels captaires que cada dia trobem a peu de carrer. Els acusem de ganduls, de drogoaddictes i d'alcohòlics. Pot ser que alguns ho siguin, caldria preguntar-nos el perquè.

Vivim en una societat que fardem de gran cultura però ens falta amor. No sabem trobar la manera de poder ajudar amb el mínim de burocràcia. Els captaires també tenen dignitat i estimen la llibertat i com en tots els estaments hi ha persones molt dignes que entenen que no ens els podem emportar a casa, i d'altres que no són de fiar.

La riquesa està mal repartida. Hi ha qui guanya milions i altres cents. La diferencia tan abismal de sous és una injustícia que clama al cel i això no ho arregla ni el papa Francesc. Aquest problema ens toca solucionar-lo a nosaltres, però els milionaris no estan per la feina, com es diu vulgarment...

Un sistema que dóna cobertura

als delinqüents

Joan Nualart. blanes.

Resulta que una entitat bancària està a punt de vendre un pis a uns clients. El dia anterior a l'escriptura, uns professionals de l'ocupació de pisos, en aquest cas de l'Europa de l'Est, entren al pis il·legalment i l'entitat procedeix a interposar la corresponent demanda judicial per desallotjar-los. Entretant agafen aigua i electricitat de les comeses generals i també dels pisos. Es telefona a la companyia elèctrica i manifesta la seva impotencia pel cas. La companyia d'aïgües actua i algun veí de l'escala també i talla la connexió comunitària des del seu pis al de l'infractor. L'ocupant il·legal provoca una avaria d'aigua des del pis ocupat que inunda el local d'una ferreteria que acabava d'inaugurar als baixos de l'edifici. L'ocupa posa un avís a la bateria de l'aigua tot anunciant que posarà una denúncia a qui li talli l'aigua que pren d'una manera fraudulenta.

Finalment manipula els comptadors de llum per prendre electricitat d'algun veí de l'escala, provoca una miniexplosió als comptadors que fa saltar les tapes de protecció de la bateria dels comptadors, amb fumera inclosa. Es telefona als Mossos i a la policia local, i els primers responen que es posi una denúncia i els segons que si intimiden o amenacen les persones que viuen a l'edifici, mares amb fills petits, persones d'edat, compareixeran, si no, no.

Aquest és el sistema que patim que dóna cobertura tàcita als delinqüents i reincidents i castiga les persones honrades.

El sistema, en sentit ampli, està dissenyat pels qui n'abusen.

El grup d'alumnes que van fer una excursió al Montgrí són de l'escola Vedruna de Palamós i no de Sant Feliu de Guíxols, com s'informava erròniament a la pàgina 4 de L'Aula d'ahir.