La idea de convocar un referèndum per a la independència de Catalunya amb una pregunta que permeti comptar també amb el suport dels contraris a la independència de Catalunya supera qualsevol esquetx dels Monty Python, que ja es deuen estar repensant la intenció de reagrupar-se, vista la competència que els ha sortit. Inclusiva, en diuen. No té a veure amb el mot castellà "inclusa", tot i que serà segurament una pregunta bastarda que acabarà tancada en un hospici sense que cap dels seus potencials pares la vulgui reconèixer, sinó amb aconseguir el màxim nombre de gent que voti sí. No importa a què. El govern català es troba en tal embolic que per sortir-se'n estaria disposat a preguntar l'hora en referèndum, si això no exclogués als que no duen rellotge.

Les preguntes inclusives les carrega el diable, perquè quan s'aconsegueix la resposta pretesa s'ha de convèncer l'altra part que ha dit allò que no ha dit. És com si em vull casar amb la veïna del tercer però per temor a una resposta negativa li pregunto -inclusivament- a l'afortunada si em pot deixar una mica de sal. Respondrà afirmativament, però quan diumenge la vagi a buscar vestit d'esmòquing i intenti arrossegar-la fins l'església on espera la meva família, s'hi resistirà i potser trucarà a comissaria i al frenopàtic. Per no parlar de la reacció del seu marit.

El que li importa al govern és que discutir sobre la pregunta tingui els ciutadans entretinguts, com ens hi van tenir la manifestació de l'any passat, el concert del Camp Nou i la Via Catalana. I qui dia al poder passa, any al poder empeny. Com que a aquestes alçades ja ningú dubta que el que intenta Artur Mas és anar fent temps confiant que l'atzar -en forma de meteorit que cau a la terra o de pesta negra que assola Catalunya- aporti solució a un embolic del qual no sap com sortir-se'n, podria convocar una consulta per triar la pregunta. Una consulta inclusiva, per descomptat.