Els nens nascuts els primers anys de 1940 no vam ser educats en la llengua catalana, ni llegir, ni escriure, ni cantar, ni resar en català. I, sobretot, no vam poder gaudir de llegir el popular Patufet i les famoses Pàgines Viscudes d'en J.M. Folch i Torres, autor que ha estat triat per al mes de lectures-crítica-presentació en la nostra tertúlia literària. Ens ha tocat Bon dia pare, de Ramon Folch i Camarassa, el fill de l'escriptor J.M. Folch i Torres.
En els darrers dies que hem llegit aquesta deliciosa novel·la-biografia d'en Folch i Torres, Catalunya està vivint uns grans moments històrics de fervor catalanista. I estem en plena campanya electoral. El mateix dia que acabem la lectura de Bon dia pare, és el dia del centenari del naixement d'un altre gran escriptor català, en Joan Sales, autor de la novel·la Incerta Glòria. És evident que en l'actual onada catalanista hi ha una exaltació de redescobrir-valorar tots els escriptors de la reprimida cultura catalana. I Folch i Torres, tot i ser el més modest-ingenu-sentimental dels escriptors catalans, fou el més popular i llegit pels nens catalans. I ens atreviríem a dir que, amb el poeta Verdaguer i el prosista Josep Pla, J.M. Folch i Torres és el més famós pels seus contes, novel·les d'aventures i obres de teatre, quasi tot per a un públic infantil. És evident que aquests tres autors, en la cultura contemporània de la resistència antifranquista i supercrítica amb els valors burgesos o, millor dit, petits burgesos de classe mitjana. J.M. Folch i Torres, pare de família nombrosa, era considerat un típic conservador catòlic-nacionalista-patriota-ultracatalanero de la Lliga Regionalista. Un dels creadors dels minyons anomenats Els Pomells, joves excursionistes nacionalistes.
Políticament, per culpa d'haver assistit a una convocatòria il·legal de l'11 de Setembre, serà empresonat i després d'un judici el podien condemnar a diversos anys de presó. Els amics polítics li van aconsellar que s'exiliés a París durant tres anys, des d'on seguia enviant cròniques literàries i periodístiques per als diaris nacionalistes on publicava. És evident que en la Barcelona dels anys 30, plena de republicans i ?obrers anarquistes, per tant molt esquerranosos, s'havia d'entrar en polèmiques amb un autor tan idíl·lic-sentimental-catòlic-catalanista defensor de Déu i de la Pàtria. Aquests eren els mateixos valors tradicionals que defensava tant una part de la dreta-nacional-franquista.
I tornant al llibre Bon dia pare, val a dir que és un innocent retrat d'un fill també literat, a un pare escriptor d'èxit, conservador, que no amaga ni idealitza gaire la vida i dificultats familiars, ni esperit de treball petit burgès, pare de nou fills, propietari d'una casa-residència de caps de setmana a Plegamans, l'oasi burgès de J.M. Folch i Torres i família. Per èxit popular, el nostre escriptor és un equivalent del Jules Verne francès en les novel·les d'aventures d'en Massagran, il·lustrades per l'extraordinari Junceda. I les Pàgines Viscudes, salvant les distàncies, recorden a certs contes d'en Dickens. I del seu nombrós teatre destacarem Els Pastorets. Quin català d'abans de la Guerra Civil, als anys 70, no ha vist interpretar a l'escola l'obra d'en J.M. Folch i Torres.
Bon dia pare, més que una obra literària sobre la vida de l'escriptor J.M. Folch i Torres, és la narració de les vicissituds-realitats de l'entorn familiar. Tot està escrit en to sucre-quotidià, fet de petits detalls. Són les noves "pàgines viscudes" de la família dels Folch i Torres. D'un escriptor conservador, catòlic, nacionalista, català, treballador infatigable, precursor de l'esperit del catalanisme cristià sentimental d'en Jordi Pujol, que en l'aspecte artístic ha continuat la Pilarín Bayés, la dibuixant il·lustradora d'una Catalunya i uns catalans ingenus-idealistes de contes de fades sense conflictes socioeconòmics, sinó de sentiments entre bons i dolents, no entre rics i pobres. És l'anomenada "literatura blanca" dels bons sentiments, l'estil dels contes infantils o de les novel·les roses de l'estil de la famosa Corín Tellado. A Girona, com a continuadors d'aquesta antiliteratura tenim els cofois germans Nadal.
En el camp literari, el que ens ha agradat més és la constant referència del Folch i Camarassa, al Llibre blau, on el seu pare escriu una mena de dietari familiar i les breus cites escrites, des de 1937 fins a la mort d'en J.M. el 1950. És el millor estil de l'esperit realista, intimista, social i quotidià del veterà escriptor Folch i Camarassa, que ens recorda el millor J.M. Espinàs.
