El Castell de Montsoriu

08.01.2014 | 07:46
El Castell de Montsoriu
El Castell de Montsoriu

"Fou un dels castells més admirables i nobles de Catalunya segons escrigué al 1285 el cronista Bernat Desclot. Ara gràcies als esforços de les diputacions, Ajuntament i la Generalitat ha estat en bona part recuperat"

El Castell de Montsoriu està molt ben encimbellat a 600 metres sobre el nivell del mar dalt d'un turó abraçat per un boscatge de roures, alzines sureres i pins; el castell és la corona d'un contrafort del Montseny a cavall dels municipis d'Arbúcies, Sant Feliu de Buixalleu, Riells i Breda. Triaren aquesta carena per edificar en el segle XII-III una fortalesa militar d'estil gòtic per dues raons: la primera el gran rocam, una pedrera que serví per la construcció, la segona: l'esplèndida visió pa?no?ràmica. Temps de guerres feudals, d'incessants bel·ligeràncies pel territori i les possessions. Les vicissituds que ha sofert el castell al llarg de la història han estat múltiples, tanmateix en el segle XV deixà de ser útil estratègicament i caigué en desuetud. De llavors ençà no hi cap notícia escrita sobre la seva activitat.
Des d'allà dalt es sotja una part considerable de la comarca de la Selva, el litoral sud de la Costa Brava, un tros del Gironès i tot el Vallès Occidental. A més aquesta plaça fortificada estava rodejada de torres de vigia aixecades en els pics més elevats que subministraven informació de contrades més llunyanes com el Vallès Oriental, les Guilleries fins del sud-est de la plana d'Osona. Un fortí tan important exigia uns bons sistemes de defensa, tal com demostren les runes de les antigues torres de guaita, pròximes, unes, més llunyanes, altres, però comunicades entre elles; en queden les restes en la cresta d'algun puig, com en el pic del turó de Montfort i possiblement el Castellet de les Agudes era una altre punt de vigia encarat a la banda del barcelonès i dels pobles costaners del Maresme.
Fou un dels castells més admirables i nobles de Catalunya, segons escrigué el 1285 el cronista Bernat Desclot. Ara gràcies els esforços de les diputacions, ajuntament i la Generalitat ha estat en bona part recuperat i és un goig de veure'l, una visita obligada, que permet entendre com vivien els nobles en el període medieval. Els que som d'aquella contrada i el recordem desvalisat, atrotinat, apreciem millor el canvi en l'edifici i la tasca ingent de recuperació.
Era la seu militar dels vescomtes de Cabrera, una de les nissagues més poderoses de Catalunya i de la Mediterrània al costat del rei Pere III "el cerimoniós". Tanmateix ja hi ha referències escrites que daten del 1002 que parlen d'aquest indret. Abans, els punts elevats d'aquesta serralada havien estat ocupats pels ibers en el seu període guerrer, quan es pacificaren abandonaren les alçades i s'establiren en les valls i planes fèrtils o prop del litoral.
El nom Montseny significa "muntanya del senyal" perquè les tropes i viatgers romans s'orientaven quan el veien; la seva alçada i situació el fa visible des de molts llocs de Catalunya. Respecte l'origen del nom Montsoriu hi ha varies hipòtesis. Les tres conjectures toponímiques més versemblants per mi són aquestes: la que afirma que és un mont damunt d'un riu (la Riera d'Arbúcies i de les torrenteres per la part de Riells) i l'altre que considera que li deien "Montsoliu", mont solitari; segons Coromines Montsoriu deriva de muntanya de Sigerici o Sigeric. La que creu que el nom procedeix de "suro" no té massa sentit car abans allà només hi havia estepes. Potser cap és correcte, ara bé donem per cert que Montsoriu significa mont, però el sufix "soriu" no se sap bé què vol dir.
La primera vegada que vaig pujar des d'Arbúcies a peu al Castell de Montsoriu fou en una tarda d'estiu amb un sol abrusador. El seminarista que s'encarregava del casal d'estiu ens preparava amb llargues i cansades sortides perquè s'havia proposat que envestíssim Les Agudes i el Turó de l'Home, cosa que férem en un dia de finals del mes d'agost. Li estic molt agraït perquè va ser qui, a més de llegir-nos en català les divertides aventures d'en Massagran d'en Folch i Torres, ens va portar a veure el mar per primer cop a la vida. Un espectacle d'aigua blava i salada i d'ones que es recaragolaven abans d'estirar-se un breu moment damunt la platja, després reculaven i el vaivé tornava a començar. Els nens ens formularem preguntes: per on havia entrat l'aigua i per on sortia, com el buidaven, talment les bases del poble, i com és que l'aigua fos salada. Cap d'elles va tenir resposta satisfactòria, no obstant podíem explicar als nens més petits que nosaltres havien vist i tocat el mar.
Eren anys en què no es viatjava gens. Recordo que el pare per comprar gènere per la botiga es desplaçava un o dos cops al mes a Barcelona, el dia següent l'escoltava a l'hora de dinar embadalit i la informació la transmetia als amics. Tots ens morien de ganes d'anar amb tren, córrer en metro per sota la ciutat, passejar en tramvia, pujar i baixar amb un ascensor en un edifici més alt que el campanar del poble, veure guàrdies urbans dirigint el trànsit i donar de menjar als elefants del zoo. El que ens resultava més difícil d'entendre eren els metros i que una caixa metàl·lica servís perquè la gent pugés mecànicament als pisos superiors.
Enric Casals Ginesta escrigué un magnífic reportatge, cosit en prosa poètica, el mes de Juliol de 1969 en la revista "Usted", on es lamentava de l'estat d'abandonament que es trobava el castell. La imatge era penosa, el recordo completament demolit i era impossible afigurar el seu esplendor històric.
Els gironins tenim força descurada la part sud territorial. La tendència és fugir cap al litoral o l'Empordà. El massís del Montseny resulta ignot per a molts ciutadans. Convido a visitar el Castell de Montsoriu restaurat i passejar per la fageda del Montseny.

Enllaços recomanats: Premis cinema