Un exemple d'aquells que entendran: dos grans amics, de sempre, de tota la vida. Des de la guarderia. Mocs i genolls pelats. I senyoretes que t'escridassen perquè no segueixes el grup. Un dia, el mires. I ell et mira. I un silenci de ferro ho envaeix tot com un grup d'operacions especials de l'exèrcit nord-americà. I el silenci sobtat mata una relació d'anys, que ja no sobreviu. És una planta que mor per manca de reg. No hi ha una raó específica: quelcom conscient. Amb ell has viatjat, t'has casat, has celebrat, has plorat i has crescut. Però ell i tu ja no teniu res en comú.
Un altre exemple: sou en una festa. Potser hi sou per compromís. Algú que coneix algú us ha convidat. I no heu pogut dir que no. Us heu forçat a acceptar. I tothom es diverteix, tothom parla amb tothom. I tu mires els altres i és com si existís un mur de dotze metres d'alçada entre ells i tu. I saps que no és el teu món, i estàs fora de lloc. Sense que ningú t'ho digui, no estàs còmode i no voldries ser allà. Doncs imaginin aquesta sensació al llarg de la vida: camuflada d'una feina, d'una família, d'una rutina imposada. L'ofici de créixer és un equilibri entre les renúncies i els somnis. Entre la tragèdia i la comèdia. Entre allò que vols ser i allò que has acabat sent. Ens fem la il·lusió inútil que controlem el món. Tenim contratada una assegurança a tot risc per a la casa, pel cotxe, per a nosaltres mateixos. Però qualsevol dia pot ser el darrer que vivim. Perquè el control humà damunt les coses i els esdeveniments és una mentida. Un dia pots pensar que tot allò que penses i sents, allò que ets, és immutable i a l'endemà tot canvia. Un dia estimes i et sent poderós, i a l'endemà, tot es trastoca. Una amiga sempre diu que de gran vol deixar de tenir costums, i vol ser una persona impossible de catalogar. La força de ser imprevisible. Si no fossin tan diferents, seríem clons, em sol dir. Ja ho som una mica. Les amistats, la vida, la història, l'economia, les opinions i les aficions de la gent, en el fons, són controlables. Perquè poden dirigir allò que coneixes com a història, com a poble; et poden dirigir a nivell de les elits, que ara diuen A i després B, però molt en el fons, tu tens l'última paraula per difuminar-te en el grup, o sentir-te únic. Potser més sol, però lliure. Podem escollir ser un operari formiga de la pel·lícula Temps moderns, de Chaplin. O reivindicar que no som ?màquines, i sabem cercar la felicitat. En una societat sobretot egoista, ens salva que som éssers humans: així de gran, així de simple.
