UNA EUROPA FEBLE

13.01.2014 | 07:17
UNA EUROPA FEBLE
UNA EUROPA FEBLE

Després de la Segona Guerra Mundial, Europa va quedar reduïda a cendres i el continent es va dividir en dos bàndols aparentment irreconciliables, cadascun aixoplugat sota el paraigua d'una potència exterior: la Unió Soviètica, a l'est, i els Estats Units, en la vessant atlàntica. Durant uns anys, Washington i Moscou van coquetejar amb la possibilitat d'inserir en el cor d'Europa una Alemanya una altra vegada unida, encara que tutelada i sense exèrcit. Com dic, no ha passat de ser un tempteig, perquè, en el seu lloc, es van imposar sengles aliances militars -l'OTAN i el Pacte de Varsòvia- i el projecte del que posteriorment coneixeríem com Mercat Comú. El Vell Continent necessitava recuperar el pols econòmic i a això es van dedicar tots els esforços. Les ajudes del Pla Marshall van permetre impulsar les infraestructures, sostenir les noves institucions i aixecar la indústria. Els dirigents de la Democràcia Cristiana al costat dels socialdemòcrates van aconseguir erigir una envejable societat del benestar. Durant unes dècades va fer la sensació no només que Europa vivia en el millor dels móns possibles, sinó que a més havia trobat un camí propi i exemplar després d'una bogeria de segles. En comptes d'una narrativa de l'enfrontament, sorgia el relat de la cooperació transnacional. En comptes de la disjuntiva del capitalisme salvatge o del comunisme totalitari, Europa proposava el model de l'economia social de mercat: la llibertat unida a la justícia i el desenvolupament unit a una intel·ligent modulació de l'economia social. Al nostre favor jugava una demografia pròspera, la qualitat de les noves institucions, la productivitat industrial i, sobretot, un prolongat període de pau. El creixement va ser espectacular malgrat que, en certa manera, aquesta riquesa no era del tot real sinó que s'amassava amb crèdits.
Setanta anys més tard, no obstant això, les costures d'Europa tornen a ser evidents en forma d'irrellevància internacional, xoc demogràfic i senyals d'estancament. Washington ja no cultiva la seva relació amb la nostra riba de l'Atlàntic sinó que mira cap al Pacífic -els fluixos comercials i la llarga ombra de la Xina?- o analitza amb deteniment el risc d'una "bomba bruta" en mans de l'Iran i la consegüent desestabilització d'Orient Mitjà. En aquest nou mapamundi, la UE té poc per oferir, ja que ha deixat d'actuar com un poder econòmic, diplomàtic o militar. D'una banda, les seves actuals institucions resulten poc operatives; per una altra s'enfronta a la soledat del desinterès estratègic, un fet que, sens dubte, tindrà conseqüències. Cap pensar que, sense el paraigua americà, fins i tot la llarga Pax que ha gaudit el continent pot perillar en algun moment del futur.
Durant la Guerra Freda, Europa es va permetre el luxe d'arraconar la seva despesa militar, confiant en el comandament americà. Sorprèn que, des d'aleshores, la consolidació d'un contingent bèl·lic no s'hagi convertit en un objectiu estratègic del Vell Continent. A penes el Regne Unit i França mantenen ?exèr?cits mitjanament operatius. Espanya, en canvi, desballesta el seu únic portaavions, redueix dràsticament els pressupostos així com la plantilla de les Forces Armades. En un context d'interessos globals i precarietat pressupostària, es pot interpretar l'eclipsi d'Europa també en clau de defensa nacional.
El segle XXI requerirà més seguretat i no menys, de la mateixa manera que voldrà més projecció diplomàtica -la UE parlant amb una veu única- i un govern comunitari més efectiu. I si no s'avança en aquestes tres direccions -seguretat, diplomàcia i govern comú-, el futur del nostre continent serà, almenys, incert.

Enllaços recomanats: Premis cinema