El Petit Príncep, assaig filosòfic sota l'aparença d'un conte per a nens, és l'obra més coneguda d'Antoine de Saint-Exupéry. Hi ha un capítol en què el jove personatge denuncia el perill que representen els baobabs, "arbres grossos com catedrals". Explica temorenc que, si se'ls deixa créixer, ocuparan tot l'espai del seu petit asteroide fins a rebentar-lo. Per evitar-ho calia que els bens se'ls cruspissin quan encara eren arbusts, una feina fàcil però que reque?ria constància. "T'has d'obligar regularment a arrencar els baobabs així que els distingeixes dels rosers, amb els quals s'assemblen molt quan són molt joves", li deia el petit príncep al pilot que, per una avaria, s'havia vist obligat a aterrar al desert del Sàhara.
Bé, l'episodi és una al·legoria per expres?sar de forma plausible que els baobabs són com les creences irracionals: si arrelen en la gent, hi ha el risc de provocar una catàstrofe col·lectiva.
Sense arribar a uns extrems tan dràstics, hi ha posseïdors d'essències identitàries que, si bé d'entrada no es neguen a dialogar, ben aviat s'erigeixen com a defensors de principis inqüestionables. Aquestes perso?nes intransigents són els baobabs a Catalunya amb els quals és summament difícil raonar perquè qualifiquen els arguments d'atacs a la veritat absoluta.
Per exemple, aquest 2014, quan es compleixen tres-cents anys dels fets de l'11 de setembre de 1714, la Generalitat convertirà l'efemèride en una parafernàlia d'exaltació patriòtica.
En paraules de Miquel Calçada, àlies Mikimoto, comissari de la commemoració del Tricentenari: "Destacarem el fil invisible que ens uneix a través de moltes generacions per fer entendre què érem, què som i, sobretot, què serem".
Aquest fil invisible serà el d'Ariadna per trobar el camí de sortida del laberint grotesc a què ens ha conduït una elit política irresponsable i depredadora? No serà una cortina de fum?
Pierre Vilar, historiador solvent i poc sospitós d'espanyolisme, escriu en el seu llibre Catalunya dins l'Espanya Moderna: "El patriotisme desesperat del 1714, que no és solament català, sinó espanyol, expressa la profunditat d'una decepció, la intensitat d'un temor".
"Per tots nosaltres i per la Nació espanyola combatem", afirmava Villarroel, el militar defensor de Barcelona durant el setge de 1714.
Aquest punt de vista és un desmentit rotund a qualificar la desfeta de 1714 d'una lluita d'Espanya contra Catalunya, quan es tractava d'una guerra de trons entre borbònics i austriacistes.
Ara bé, assenyalar la falsificació de la història exigeix un coratge que han perdut molts historiadors catalans.
Potser és demanar massa. És més fàcil creure en el maniqueisme dels catalans bons i els espanyols dolents.
