De l´odi i de l´autoodi

15.01.2014 | 07:43
De l´odi i de l´autoodi
De l´odi i de l´autoodi

"En alguns individus l'oposició frontal i visceral a un plantejament independentista rau en la seva dependència mental i psicològica
a un fonamentalisme hispànic"

Catalunya és un territori de molts i variats odis i autoodis. (L'autoodi políticament significa odiar els que formen part de la teva comunitat natural). No és que Catalunya sigui acusadament diferent de molts altres països, tanmateix sí que és cridanera la grandor de l'autoodi, el ?menyspreu irritat de molts catalans contra la nació on han nascut i contra les persones meritòries, el que no significa que hom no hagi d'adoptar posicions crítiques i exigents, fins i tot mantenir un discurs sever i irrenunciable, però no em resulta raonable el desdeny per sistema de qualsevol institució catalana.
No sé si l'autoodi respon a una intenció garnea o si qui el practica és un inconscient. En alguns individus l'oposició frontal i visceral a un plantejament independentista rau en la seva dependència mental i psicològica a un fonamentalisme hispànic, a l'integrisme centrípet, un fet que no reconeixen emparant-se en la idea que ells són apàtrides i no respecten cap bandera i no creuen en ideologies polítiques; es declaren antidogmàtics (tot antidogmatisme és també un dogmatisme).
L'odi no figura inexplicablement entre els sets pecats capitals (luxúria, gola, avarícia, accídia, ira, enveja i supèrbia). No he entès mai amb quin criteri es va fer aquesta classificació i m'agradaria que algun teòleg m'ho expliqués. Interpreto que són set per l'exquisit respecte a aquest número místic i cabalístic, que portem gravat en el cos humà en forma de set forats i en la natura l'arc de sant Martí mostra set colors, clares manifestacions de la preferència divina per aquesta xifra. Ara bé, si els pecats més gruixuts fossin vuit, l'odi seria el cabdal, puix que és el més perillós i mortífer; quantes guerres ha ocasionat, trencaments familiars, escissions en els partits, ruptures entre veïns?
He vist en les ànimes d'algunes persones odis i autoodis de tanta qualitat i perseverança, tan antics i densos, tan letals, que m'he espantat. Res que no sigui la venjança pot dissipar-los. Res de perdonar, res de comprendre i de raonar, només aconseguiran satisfacció amb la desgràcia del proïsme odiat. Coven rancors, acaronen revenges i només saciaran el seu esperit turmentat amb el que ells consideren un acte just de represàlia. L'odi és exigent, demana sempre compensació al dolor patit. A vegades l'origen del mal és una herència no rebuda, una dona desitjada que escollí un altre company, un reguitzell d'humiliacions sofertes a l'escola, un patiment familiar viscut en silenci, una atracció no recompensada, una ferida al cor per una niciesa. L'odi no té aturador, és un riu desbordat que arrossega tot el que troba, un cavall desfermat que galopa en la nit fosca cercant la víctima compensatòria.
El que està més a prop de l'odi és l'enveja, un sentiment roí, però sense la càrrega de profunditat de ressentiment i ganes de venjança com l'odi. Ciceró escrigué "L'odi és ira inveterada", però la diferència substancial entre ambdues és que la ira és més cega, més espontània i a voltes acaba amb fum, en una descàrrega de cridòria sense ànim de destruir a cap individu, talment un atac d'histèria, en canvi l'odi és demolidor, necessita una persona o una col·lectivitat per destrossar. L'aliat de l'odi és el fanatisme, un dels motors que alimenten aquesta passió tan destructiva. L'odi no té perquè ser sempre un sentiment irracional com és el cas d'aquell que abomina dels que han matat injustament la dona i els fills, o odiar als violadors, els defraudadors, el espoliadors...
Hi ha gent que opta per negar l'evidència real quan aquesta qüestiona les seves conviccions i idees. El món està equivocat; ells, no. L'extrem a què arriben alguns capsigranys és no voler, per exemple, admetre que hi ha catalans bons escriptors -per a ells un llibre bo ha d'estar escrit en castellà-, no reconèixer que hi ha catalans magnífics intel·lectuals, formidables gestors de l'administració pública i excelsos polítics, per a ells els catalans només poden brillar en el camp de la gastronomia i enologia i poca cosa. Ara mateix aquests són els que més insisteixen en el discurs que el procés secessionista és una mera cortina de fum per amagar la incompetència a l'hora de governar. D'aquí no els treus. No accepten que no hi ha diners a la caixa i que un partit d'esquerres com ERC -abans bon aliat del PSC i d'IC??- col·labori amb l'Artur Mas.
Els dos partits hegemònics, el PP capitanejat per en Rajoy, i el PSOE per en Rubalcaba, es diferencien poc, només en alguna qüestió moral. Els dos enfangats en casos de corrupció i tots dos un cop en el govern han situat les seves peces. Es tornen, fan relleus. Uns anys de PSOE, uns anys de PP.
Aporto per tancar l'article aquest text d'en Benito Pérez Galdós (1843-1920): "Els dos partits sempre s'han entès i s'han posat sempre d'acord per tornar-se pacíficament en el poder; són dos ramats d'homes que no aspiren a res més que a pastar en el pressupost de l'Estat. Els manquen ideals, cap fi elevat els mou, no milloraren en res les condicions de vida d'aquesta infeliç raça paupèrrima i analfabeta. Passaran uns rere els altres, s'intercanviaran, però ho deixaran tot com estava i portaran Espanya a un estat de consumpció que indiscutiblement acabarà amb la seva mort. No escometran cap problema religiós, ni econòmic, ni educatiu; no faran res més que crear burocràcia pura i inútil, caciquisme, recomanacions i favors als amics, legislar sense cap eficàcia. I endavant les atxes!"

Enllaços recomanats: Premis cinema