o sé si m'agrada escriure teatre perquè espanto els meus fantasmes personals o són ells mateixos els qui m'empenyen a escriure obres de teatre. ¿L'ou o la gallina? Independentment i sempre per sobre de la qualitat del resultat final d'un fet creatiu, sigui d'algú anònim o reconegut, crec que sempre s'hauria de valorar la valentia de l'autor o autora a enfrontar-se a ell mateix, a les seves preguntes i al seu univers de propietat obligada, a vegades claustrofòbic o a vegades infinit.
Tot això per dir que tinc una obra mig començada i necessito de la seva ajuda. No sé com acabar-la. La situació és la següent; dia assolellat de diumenge, menjador confortable d'un piset acomodat de l'eixample gironí, home independent que ratlla la quarantena. (Sé el què estan pensant, però a vegades les obres de teatre també passen fora de Nova York o Barcelona. Seguim.) Sona el telèfon. El personatge protagonista rep la trucada de la seva millor amiga sevillana (sí, a Girona també hi ha sevillanes), una mica alterada, que li demana que al dia següent l'acompanyi a un lloc. Li dóna hora i adreça per trobar-se. Només li diu que el necessita i que confia en ell. Rés més. Penja.
El nostre home tarda en reaccionar (posin-se al seu lloc i veuran com es tarda a reaccionar). De sobte se n'adona que l'endemà té una reunió de feina important, potser la més important, on s'hi juga bona part de la seva credibilitat professional: el seu futur en el negoci (un punt de drama sempre va bé).
Alguns podrien pensar que el que es planteja és un dilema, en canvi a mi m'agrada parlar de decisió (títol de l'obra). El dilema només planteja, la decisió t'obliga. El nostre home ha d'escollir entre una amistat autèntica o la seva estabilitat econòmica de mesos propers.
Ara els lectors o lectores més espavilats diran: que truqui a l'amiga! (ja ho ha fet i no li agafa el telèfon), o que parli amb el seu cap i ajorni la reunió de feina (he oblidat de dir que la trobada és amb uns directius estran?gers que ja estan volant cap a Barcelona. Cancel·lació impossible).
Per què sempre hi ha gent que s'inventa portes grises i sortides en fals per defugir de les decisions importants? El personatge ha de triar entre la seva seguretat externa i la seva coherència personal envers el concepte amistat. Decidir entre el confortable i l'incert. Pensin que la cita de l'amiga podria tractar-se d'un problema greu de difícil solució; o potser són aquells dos bitllets d'avió dels que sempre en parlen, cap a un paradís desconegut, (aviso, encara no he escrit el final).
Una peça teatral basada en la fragilitat d'un instant íntim. No entenc un teatre que no et faci pensar, que no ens plantegi preguntes. Una obra de teatre, igual que una decisió a la vida, sempre comporta una part d'incertesa.
Obro el debat, s'admeten "decisions". Es compartiran drets d'autor.
(Nota: qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència).
