Surts del cinema amb l'angoixa de pensar que tots els excessos que es mostren a la pel·lícula de Martin Scorsese, El llop de Wall Street, probablement es queden curts davant els abusos reals que s'han fet en nom del diner fàcil al llarg de tots aquests anys de vaques grasses. I no dubto que molts dels que es varen enriquir sense fer res més que especular deuen haver portat una vida no gaire diferent de la que duu el protagonista de la pel·lícula, Leonardo Di Caprio, on els límits els marcava únicament el gruix de la cartera. I just, tornant del cinema, llegeixo la informació que la plataforma que es dedica a defensar a Catalunya els drets dels afectats per les preferents, aquells productes tòxics que varen arruïnar la vida i les esperances de milers de catalans, ha aconseguit recuperar tres milions i mig d'euros, bàsicament d'entitats com Bankia i Catalunya Caixa, i que ja estan tramitant més de mil noves demandes contra aquestes entitats per haver estafat a un bon grapat de catalans.
El personatge de Di Caprio, un agent de borsa sense escrúpols que va existir realment, Jordan Belfort, acaba a la presó, i d'alguna manera et reconforta saber que les il·legalitats, en algunes ocasions, tenen aquest final. En canvi, a casa nostra, aquells que varen robar, que varen estafar i que varen enganyar els més desprotegits, col·locant-los productes que ja sabien que ratllaven la indecència, segurament segueixen anant i venint de paradisos fiscals, a comptar els beneficis que varen fer a costa de gent treballadora, i a diferència del protagonista d'El llop de Wall Street, aquí els llops segueixen passejant-se sense cap més remordiment que el de pensar que, quina llàstima, no haver estafat a alguns milers de persones més, perquè els guanys haurien estat millors. I ja poden anar fent pel·lícules que il·lustren les barbaritats del capital, que el llops aquí no s'amaguen sota cap pell de xai.
