L'estiu passat estàvem un vespre asseguts a la terrassa d'un bar. Era l'hora de sopar i al costat nostre famílies amb criatures estaven entaulades, xerrant animadament de les peripècies d'un dia intens de platja, tot lluint bronzejat i bonics somriures. Acompanyats per un cel ple d'estrelles, era d'aquelles nits que conviden a les confidències. En una taula a tocar nostre, hi havia un grup de noies joves, que entre mos i mos escrivien espitoses en els seus respectiu mòbils. La meva filla, encuriosida, va dir-nos:
- Mare, mira, estan totes enganxades als seus mòbils!
Ni més ni menys! Aquelles noies no varen parlar en cap moment, sinó que varen estar tota l'estona escrivint, amb una agilitat vertiginosa i totalment embrancades en converses a través dels seus respectius mòbils. Bé, en veritat només paraven de pitjar les tecles per endrapar un tros de pizza. Arran d'aquella escena, vàrem començar a parlar amb la nostra filla del pros i els contres de tenir mòbil. Ella va jurar i perjurar que mai faria això amb les seves amigues. Amb el temps ja ho veurem!
Ara, passats uns mesos d'haver viscut aquella escena, un company de feina em va preguntar si sabia què era el phubbing. Acostumats com estem, últimament, a viure el naixement de terminologies en anglès relacionades amb el món nostre dels mòbils, vaig imaginar que la cosa anava per aquí. Sí, sí, el phubbing és una cosa que segur que molts de nosaltres hem patit en alguna ocasió. Consisteix en l'acte de menysprear qui és al nostre costat, posant més interès i atenció al mòbil o a altres aparells electrònics. Oi que ho heu patit més d'una vegada? Quantes converses han quedat interrompudes per una trucada, pel so estrident de l'arribada d'un WhatsApp o per unes imatges de la tele que han passat per davant de les paraules?
La descoberta d'aquesta nova paraula ha donat peu per parlar-ne de nou amb la nostra filla, tot reprenent la conversa de l'estiu. A casa a la taula estan "prohibits" els mòbils. No és cap imposició, sinó tan sols un gest d'educació bàsic a l'hora de compartir una taula, com seria el fet d'esperar que tothom estigui servit per començar a menjar o tants altres petits gestos que des de petit hem intentat inculcar.
El que més em preocupa és que els nostres fills puguin caure en el parany de, com diuen les estadístiques, ser un del 90 per cent d'adolescents que prefereixen tenir converses via mòbil que no pas cara a cara. On quedarà la felicitat que un sent de mirar els ulls a l'altre mentre li parles, o de seduir-lo a través de la melodiositat de la veu o el plaer de tenir una conversa sincera i de cor a cor?
Arran d'aquestes males pràctiques i del mal ús del mòbil, s'han alçat grups antiphubbing. Però crec que no caldria arribar-hi si tothom fos una mica més conscient i en cada moment apliquéssim una mica més de sentit comú. Jo fa anys que vaig desempallegar-me del mòbil als caps de setmana. Al principi em va costar, però amb el temps he recuperat la llibertat de gaudir dels meus dies de descans i d'estar en família. Jo em vaig proposar el repte i ho he aconseguit. Potser caldria ara que cadascú es proposés el seu!
El mal ús de les noves tecnologies no hauria de fer-nos perdre aquells valors que han estat el puntal de les nostres vides, com és el plaer de conversar amb una persona cara a cara.
