ANARQUIA SOBRE RODES

26.01.2014 | 06:52
ANARQUIA SOBRE RODES
ANARQUIA SOBRE RODES

"El ciclista té dret a tot, com aquell nen petit que té subjugats tots els adults de la família amb els seu capricis infantils? El vianant
no és encara més feble?"

Quan el cotxe particular va deixar de ser un luxe només assequible a uns pocs potentats i estigué a l'abast d'una gran majoria, la nostra ciutat, com tantes altres, es veié inundada de vehicles, que usaven i abusaven no només dels espais destinats a la circulació, sinó també de les zones que haurien d'estar reservades als vianants, com les voreres i els parcs i jardins públics. En qualsevol lloc et podies trobar amb un cotxe circulant en qualsevol direcció, i en les voreres n'hi aparcaven com a cal ample. Els serveis oficials d'ordenació havien quedat desbordats.
En una de les obres de remodelació de la Rambla, em sembla que devia ser cap a l'any 1958, l'andana central, que deixà de ser central, ja que es va suprimir el vial circulatori del cantó de les voltes, quedà al mateix nivell del vial per a cotxes, que es mantenia. Aquest detall facilità que alguns automobilistes envaïssin la zona destinada a passeig. Repetides vegades poguérem veure cotxes aparcats fins arran de la taula del bar on l'automobilista estava prenent l'aperitiu. Aquesta trista i incívica realitat no s'acabà fins que l'Ajuntament prengué la decisió de col·locar unes robustes i pesades jardineres que, a més del seu efecte decoratiu, impedien el pas del cotxe intrús. Quan la plaça de l'Hospital s'urbanitzà per convertir-la en una avinguda juntament amb la de Pompeu Fabra, un grup de ciutadans reunits davant la Casa de Cultura comentàvem que l'obra havia quedat molt bé. Un dels tertulians, fent ostentació de la seva prepotència, digué textualment: "Jo ja l'he estrenada. Aquell cotxe que veieu aparcat sobre la vorera és el meu". Quina barra! A més de cometre la falta encara en feia ostentació. I no es tractava pas d'un qualsevol, sinó d'un senyor (?) molt ben considerat en l'ambient social de la ciutat.
S'aparcaven cotxes arran les façanes de les cases, deixant la vorera inútil pel pas dels vianants. Poc a poc i no pas sense haver de vèncer moltes dificultats, la cosa s'anà arreglant i es pot dir que ha arribat un moment en què la circulació viària pel que fa als automòbils s'ha solucionat.
Més problemàtiques han estat les motos, i fins i tot més perilloses que els mateixos automòbils. Recordem haver vist motos circulant a tota velocitat per sobre una vorera, anant contra direcció i aparcant on els venia de gust. Davant un determinat centre gimnàstic, a certes hores del capvespre, la vorera suficientment ample quedava totalment convertida en un aparcament de motos i el vianant s'havia d'arreglar com podia. Afortunadament també el problema de les motos està resolt. S'han disposat bastants aparcaments i les voreres han quedat lliures, si no totalment, sí bastant satisfactòriament, fora d'algun cas que es pot considerar excepcional.
Més difícil es presenta la solució del problema de les bicicletes. La bicicleta és una eina molt necessària i extraordinàriament útil, sempre que s'usi adequadament, com és el cas de totes les eines. Tant com pels desplaçaments com per practicar l'esport. La bicicleta no fa soroll, no contamina, és lleugera, no ocupa gaire lloc, és de fàcil maneig, obliga a un esforç muscular que pot ser molt saludable. Però com tots els mitjans de comunicació, el seu ús s'ha de regular. Per humil i inofensiva que sembli, també es pot convertir en un artefacte perillós i agressiu. Tot depèn del seu usuari. No es pot deixar al campi qui pugui, sinó que s'han de respectar unes normes. Ara pels nostres carrers hi circulen una gran quantitat de bicicletes i si no es va amb compte es pot caure en una disbauxa i una anàrquica circulació. La gran solució serien els carrils-bici. Però això seria ideal en una ciutat planificada de nou. Aquest no és el cas de Girona. La nostra ciutat no té prou generositat d'espais per poder organitzar una xarxa completa i perfecta de vies de circulació per les bicis. S'han disposat les que ha estat possible; però hi ha moltes mancances. El seny, el civisme, el respecte a l'altre poden fer el que les disposicions reglamentàries no poden solucionar fins l'extrem i el que la configuració del teixit urbà no pot facilitar.
Fa molts anys, un dia passàvem en cotxe per la ciutat de Tarbes. Era el migdia, l'hora de sortida dels treballadors de les fàbriques. Eren en gran nombre els que es desplaçaven muntats en les respectives bicicletes. La improvisada caravana omplia tota l'amplada de la calçada. Els automobilistes ja sabien que aquella hora era la dels ciclistes i ho respectaven. Alguns ja evitaven passar per aquell indret on es podien quedar retinguts un temps, encara que no massa llarg, ja que els ciclistes no s'entretenien, i anaven tan ràpids com era possible ja que tenien el temps just pel dinar i els esperava una jornada de tarda de treball. Els cotxes que no havien pogut evitar aquell itinerari s'esperaven pacientment. I no se sentí ni un sol so de clàxon, ni cap exclamació de protesta o de rebuig. Era tot un espectacle de comprensió d'ordre, de respecte, de col·laboració per solucionar un problema urbà.
En alguns carrers de Girona hi llegim uns rètols que inviten a respectar les bicicletes. Està molt bé. La bicicleta és molt feble i és lògic que l'automobilista la respecti. Però a canvi de què? El ciclista té dret a tot, com aquell nen petit que té subjugats tots els adults de la família amb els seu capricis infantils? El vianant no és encara més feble? A causa de la insensatesa d'alguns ciclistes el pobre vianant es pot trobar en molts perills. Fins i tot els automobilistes poden ser perjudicats per un ciclista que circuli anàrquicament per la calçada. Posant atenció al que veiem anant pel carrer podem veure ciclistes circulant en direcció prohibida, saltant-se semàfors i passos de zebra. Per una vorera podem veure ciclistes que fan jocs malabars amb la màquina, amb les mans fora del manillar i els auriculars posats per escoltar música. Que van a una velocitat com si es trobessin en un velòdrom o per una carretera amb la circulació reservada pels participants a la Volta a Catalunya o al Tour de França. Que per la vorera o un parc públic sortegen els vianants amb maniobres arriscades. Anant tranquil·lament per la vorera ens pot passar fregant un ciclista esbojarrat, que avança a una velocitat de vertigen. De nit, en un carrer poc il·luminat perquè la fullaraca dels arbres atenua la llum dels fanals, ens pot sorprendre un ciclista que no porta llums. I si un d'aquests ciclistes anàrquics provoca un accident greu, com respon? Té assegurança? Qui indemnitzarà la víctima?
Posats a tenir en compte drets i deures de tots els ciutadans, acabem per esmentar també la incorrecció que comet el vianant que passeja sense miraments per un carril-bici, cas que també hem presenciat més d'una vegada. Ara i sempre cal respectar a tothom el seu dret. Educació, sentit de la convivència i civisme completen perfectament el que estableixen les ordenances.

Enllaços recomanats: Premis cinema