eymar és més decisiu que Bárcenas a l'hora de provocar una dimissió, fins l'embogit món del futbol imparteix lliçons d'ètica als polítics. A l'estadi parlamentari, els socialistes fan plans com si no es trobessin en situació agònica. El PSOE concedeix un any addicional d'immunitat a Rubalcaba, amb l'hilarant promesa que ningú alterarà la pau d'aquest cementiri. El secretari general socialista compleix així amb la seva part del pacte. No amb els votants, sinó amb el PP, ja que Rajoy es garanteix l'absència d'oposició camí de les generals que guanyarà el duopoli PP-PSOE, on l'ordre dels factors altera el producte perquè la preeminència correspon a la dreta. D'aquesta manera, i tornant al futbol, es complirà el dictamen del professor Luis Garicano en el seu llibre El dilema de España. "El capitalisme d'amics és a Espanya el capitalisme de la llotja del Bernabéu i del despatx de Bárcenas".

A propòsit de Sandro Rosell i Bárcenas, on es va encallar la moció de censura que el PSOE anava a interposar davant l'únic president de Govern del món que figura en una relació de pagaments de la comptabilitat B del seu partit, així qualificada per un jutge? Rubalcaba no només pacta amb Rajoy, sinó que menteix obertament als convidats a participar a les primàries també obertes. En justa correspondència, el líder de la dreta s'oblida del dimoni socialista en la seva misèrrima entrevista amb Antena 3. De sobte, la crisi s'atribuïa a la situació internacional, i no als executius vicepresidits per Rubalcaba.

Ni un sol ciutadà pot permetre's planejar el seu futur a deu mesos vista, a causa precisament de la incertesa sembrada pel bifossilisme PP-PSOE. No obstant això, el socialisme traça la seva agenda dels anys 2014 i 2015 com si li quedés un indici d'autonomia. Les primàries de novembre corresponen per tant a un pronòstic abans que a una decisió, i els socialistes no s'han mostrat gaire precisos en els seus vaticinis recents. Ara bé, Rubalcaba no juga amb l'atzar, sinó amb el càlcul. Amb una eternitat pel mig, qui s'atreveix a descartar que Rajoy surti en ajuda del seu soci i a la tardor anunciï eleccions per al gener, un sisme que desaconsellaria un canvi brusc en la direcció socialista. El reescalfament de la situació catalana, amb referèndum convocat en el mes de les primàries del PSOE, també pot invitar a la continuïtat.

Al marge dels pactes secrets segellats entre Rajoy i Rubalcaba per garantir-se la majoria absoluta conjunta el 2015, el secretari general no ha llançat la carrera per la seva successió entre candidats descafeïnats, sinó que s'ha garantit una pròrroga. Ha transformat la situació d'emergència d'un partit amb respiració assistida en un pla quinquennal, de terminis que ningú pot assegurar al mig de la tempesta. En el seu diagnòstic, el PSOE no necessita tractament. Ni Aznar va aconseguir tant grau de presidencialisme, amb la diferència que Rubalcaba no té sondejos favorables per apaivagar les seves hosts. L'absència d'oposició interna perjudica de manera irreversible els qui es postulin a mitjà termini. Militants i simpatitzants ni tan sols reconeixen ja les veus de ChacónMadi?na. En la penúltima travessa del desert, Zapatero és elegit després d'acarnissada confrontació el 2000, i no arriba a La Moncloa fins quatre anys després. Ara s'anuncia un candidat exprés.

La figura britànica del govern en l'ombra no consistia exactament que el ben plantat Rubalcaba i Rajoy es repartissin el poder d'unes eleccions per celebrar, i en les quals les seves sigles s'arrisquen a sortir especialment malparatdes. Guanyen temps, han decidit que l'estàtica resulta més tranquil·litzadora que la dinàmica per a una societat en ebullició. Potser convindria que li preguntessin a Blesa, que acaba de notar l'alè de les persones que van perdre tots els seus estalvis mentre ell menjava caviar de Bankia.

El tongo entreguista del PSOE suspèn durant 2014 les tasques d'oposició a un PP desmanegat. El tòpic obliga a denunciar ara una crisi de lideratge, però seria incorrecte. Com diu el Warren Buffett que posa els seu diners on apunta amb la llengua, la base de la pervivència de les organitzacions modernes consisteix a crear plantilles tan sòlides que puguin ser dirigides per un incompetent, "la qual cosa acabarà passant tard o d'hora". Rajoy o Rubalcaba estan a l'altura del seu cercle de confiança.