L´art de callAR

29.01.2014 | 07:44

Un vell refrany citat per Cervantes a El Quixot elogia les virtuts de la discreció sota el lema "El silenci és or", que al·ludeix al prudent silenci del rei de Castella Sancho II quan el seu pare va llegar als seus altres dos fills els regnes de Lleó i de Galícia. Lluny de protestar, el primogènit així ofès va fer com que acceptava el testament mentre es preparava calladament per reparar l'ofensa. Al cap de set anys havia desposseït ja als seus germans de l'herència rebuda.
Un mil·lenni després d'aquell fet, l'art de callar reverdeix en la figura lleument quixotesca de Mariano Rajoy: un president dotat amb la rara facultat de no dir res de cinquanta diferents maneres, encara que totes semblin la mateixa.
Després de dos anys a la presidència i més de deu triennis d'antiguitat a la política, Rajoy segueix cultivant l'enigma de l'esfinx. Sota el convenciment que la millor paraula és la que queda per dir, a penes concedeix un parell d'entrevistes a l'any i, quan ho fa, acaba avorrint al seu interlocutor. Va succeir l'altre dia durant la seva compareixença davant les càmeres de la tele, en la que va aconseguir no dir res de l'avortament, de la llei d'Educació, del cas Bárcenas o del projecte de secessió de Catalunya, assumptes tots ells sobre els quals no convé "avançar esdeveniments".
Va avançar, això sí, el desenllaç del cas Urdangarín a l'aventurar que a la infanta Cristina "li anirà bé" en la seva peripècia amb els jutges; però seria exagerat pensar que es va tractar d'una relliscada. Quan Rajoy afirma que la infanta sortirà ben lliurada de les seves dificultats judicials, no està formulant un pronòstic, sinó que estableix -avís de navegants- un fet futur que inevitablement es complirà. Si ho sabrà ell.
La tècnica de la mudesa li va funcionar ja de meravella en el cas de l'extresorer Luis Bárcenas. Alguns dels seus seguidors més partidaris de l'enrenou van lamentar llavors que Rajoy s'acollís al vot de silenci per no dir ni piu sobre comissions, sobresous, comptes en B i altres amenitats pròpies de l'assumpte. Davant la deslligada loquacitat de Bárcenas, disposat a explicar-ho tot, el registrador de la Propietat va optar per fer exactament el contrari, això és: estalviar saliva i paraules davant el sant temor que les frases les carregui el diable. I no es pot dir que la tàctica li hagi sortit malament, a jutjar de tan poc com es parla ja del tal Bárcenas.
Gallec de pota negra, malgrat el seu aspecte de gafapastes, Rajoy ha fet del silenci i el sobreentès un art a la vegada que una estratègia de supervivència política. El que fa és romandre "callado como un peto", expressió d'ampli ús a Galícia que, segons els lexicògrafs, al·ludeix a aquell que calla "per conveniència" o bé ho fa per "temor davant un perill inesperat que requereix el silenci". Les dues definicions li encaixen com un guant, al primer ministre, que a més s'ajuda d'una complicada bastida de falques tals que "és oportú i convenient" o "com Déu mana", amb les quals omple de vaguetats la seva conversa per anar-la estirant i desesperar d'aquesta manera els seus interlocutors.
Hi ha qui interpreta aquesta devoció gairebé cartoixa pel silenci com una prova que, en realitat, el president no té res a dir; però també corria el rumor que és un mandrós incapaç de prendre una decisió i aquí hi ha els centenars de retallades que ha aplicat en poc més de dos anys. A la callada i sense dir res, que després tot se sap.

Enllaços recomanats: Premis cinema