L'epidèmia de grip estacional es propagava de forma compassada junt amb les notícies sobre si la rateta baixaria l'escaleta a peu dret o aniria en patinet per anar a declarar. Per als qui no són partidaris de reis ni papes, importen un rave les desventures judicials d'una infanta que ha d'afrontar la seva responsabilitat com qualsevol ciutadà.
Dit això, cal assenyalar que la seva presumpció d'innocència, que és un dret fona?men?tal (article 24 de la Constitució), ha estat sistemàticament vulnerada. Tampoc s'ha respectat el secret de les diligències del sumari fins a l'obertura del judici oral (article 301 de la Llei d'enjudiciament criminal). Les reiterades filtracions durant la investigació s'han justificat a l'empara de la llibertat de premsa. Una vegada més apareix el dile?ma de conjugar els drets individuals dels encausats i la llibertat d'informació.
Però l'anomenat quart poder, expressió de la influència dels mitjans de comunicació en la creació d'opinió, ha de ser curós en destriar el gra de la palla. No s'hauria de desdibuixar les informacions per assolir un titular espatarrant que encapçali les notícies radiades o televisades i les portades de la premsa escrita. I en cap cas ha de suplantar el poder judicial.
Per tant, no és de rebut que participants de tertúlies i articulistes afamats, convertits en jurats omnipotents, dictin condemnes o absolucions a mansalva. Són els jutges de la llei del carrer, el sanedrí que està per sobre del bé i del mal, la plèiade il·lustrada que actuen de fiscals i defensors en nom d'una discutible imparcialitat per encobrir les seves posicions ideològiques.
L'actuació d'aquests corifeus s'assembla a la confraria de jutges disfressats de vespes que apareixen a l'obra Les Vespes del dramaturg grec Aristòfanes. El personatge de Filocleó és un addicte als judicis. La seva obsessió per jutjar supera qualsevol límit racional. El seu fill Bdelicleó, per impedir la bogeria dels seu pare, el confina a casa. L'eixam de vespes vol rescatar-lo; però, després d'una aferrissada discussió, el fill aconsegueix que tant el pare com el vesper s'adonin que són un instrument en mans dels poderosos.
La història d'Aristòfanes ensenya com l'afany dels éssers humans per jutjar el proïsme desvirtua l'aplicació de la justícia. I que aquesta, amb el seu poder enorme, desencadena un obsessiu impuls de la gent per impartir-la.
Ara bé, s'està immunitzat per no caure en la temptació de jutjar els altres de forma parcial i sense coneixement de causa? Respondre aquest interrogant ajudaria a no convertir-se en justiciers implacables i recordar allò de qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.
