Cada diumenge quan surto al carrer, i ho faig força aviat, ja m'he llegit el Diari de Girona assegut en una butaca que mira, una mica al biaix, a un dels finestrals de casa, obert a una autèntica cascada monumental. Sempre faig la mateixa cerimònia que consisteix a repassar d'un cop d'ull la portada i la contra, assabentar-me de què parla Jordi Bosch i Molinet i, com una litúrgia dominical, vaig immediatament a l'article del senyor Enric Mirambell i Belloc que sempre és un prodigi de memòria i de detall de la vida ciutadana. Després surto al carrer, compro algun diari més al quiosc de la Rambla, parlem un instant amb la Nuri i me'n vaig a La Vienesa a esmorzar i repassar els diaris que he comprat. Inevitablement després m'encamino a la plaça de Catalunya, on cada diumenge agafa més volada i consistència el mercat de parades diverses, en les quals hi busco sempre algun llibre o document de les meves dèries col·leccionistes, i on sempre trobo alguna cosa o altra que m'interessa, perquè sempre apareixen coses noves. Sense anar més lluny, amb una amabilitat extrema, diumenge passat un dels paradistes em va regalar una factura de llenya de la raó social Esteban Farre?ras, el meu besavi, que havia trobat en un conjunt de papers que acabava de comprar.
La cerimònia de la lectura de l'article del senyor Mirambell em porta sempre records diversos. Des dels seus llibres sobre la història de la impremta a la ciutat de Girona, fins als seus quatre volums que recullen una part dels seus articles dominicals escrits amb una paciència, dedicació, professionalitat i coneixement envejables. També em porten, inevitablement, als temps de l'Institut Vell, al carrer de la Força, i als temps de la Biblioteca Pública de Girona i l'Arxiu Històric. Des de la seva esplèndida edat jubilar, el se?nyor Mirambell ha pogut veure, i viure, com el seu treball ha fructificat en un arxiu esplèndid i aviat en una biblioteca que culminarà el vell somni de la ciutat, i engrandirà l'oferta d'espais bibliotecaris amb una nova oportunitat per a la casa de Cultura. No deixo mai de pensar, tampoc, en les nostres trobades al Jurat del Premi Bonmatí que, un cop a l'any, ens permet compartir taula i memòria i repassar els records fecunds que guarda, ell més que ningú, un cronista de la ciutat en el sentit més literal del terme.
Però avui m'interessa parlar del senyor Mirambell d'una altra manera. Tot ve d'un dia, fa un parell o tres de setmanes, que a mig matí estàvem Xavier Masgrau i jo xerrant una mica davant de la plaça del Mercat de Girona, per l'entrada que dóna directament a la Gran Via. Xavi Masgrau m'havia ensenyat, tot assenyalant un sobreàtic de la Gran Via, el lloc on treballa i fa d'arquitecte, mentre contempla la ciutat des de les altures. Tot d'una vam veure venir el senyor Mirambell, que caminava sota les voltes i després travessava el pas de zebra fins a topar-se directament amb nosaltres. Vam encetar una conversa.
Jo sabia que el nostre cronista havia tingut un accident domèstic, havia caigut, i havia estat unes setmanes malament, en mans dels metges, i una mica atuït. M'ale?grava, doncs, de veure'l pel carrer refet del tot. Li vaig preguntar com es trobava i com se sentia, i ens va explicar que bé. Venia amb el carret de la compra i anava a plaça. Anava a fer la compra i tot d'una vam passar a parlar dels seus àpats. Dina i sopa sempre a casa, llevat dels dissabtes i diumenges, que va tots dos dies a dinar a casa dels seus fills. Quan dina a casa menja un plat de verdura i una peça de carn o de peix a la planxa. Aquell dia anava a comprar peix. Per sopar una sopa i una peça de fruita.
Després, amb gran satisfacció ens va explicar que després dels seus tres mesos de baixa s'havia decidit a tornar a con?duir. N'estava molt content. Té noranta-un anys, però el cotxe és una part de la seva llibertat; poca cosa deia, "només em moc pels voltants de la ciutat" i el recorregut més llarg que es permet és alguna escapada a Santa Coloma de Farners per la carretera d'Aiguaviva i Sant Dalmai, quan s'acosta una festa assenyalada. Va a can Tuyarro a comprar les postres que considera una delicadesa extrema i d'una qualitat inigualable. Vaig trobar que aquests detalls de vida quotidiana ennoblien la figura del senyor Mirambell i ens el feien extremadament pròxim i càlid.
Es mostrava també satisfet d'una altra cosa. Venia ja de treballar; havia deixat pràcticament enllestit un nou article per al Diari, que acabaria abans de fer el dinar quan tornés a casa. Estava content perquè no li faltava feina per fer, la fa i en té ganes, i manté la memòria viva i desperta i la lucidesa d'un cronista atent i eficaç.
Vaig pensar que més enllà de tots els reconeixements oficials, de tots els homenatges, de la justícia històrica de recordar com va salvar arxiu i biblioteca i com va batallar aquests dos equipaments per garantir la seva dignificació i la seva continuïtat, ara mereixia un reconeixement a la vida. A una vida plena, jubilar, que omple amb aquell punt d'alegria i d'ironia fina que sempre ha caracteritzat el cos menut i viu i l'ànim despert del senyor Mirambell. Després, ell va seguir cap al mercat i Xavier Masgrau i jo vam intercanviar algun comentari abans de continuar cadascú pel seu camí.
Aquella conversa, al pas de vianants a la porta de plaça, em semblava un motiu de crònica ciutadana, perquè sovint ens embadalim en els fets excepcionals i passem per alt la gran càrrega d'humanitat de la normalitat més estricta.
