L'escriptor Eduardo Galeano afirma en una coneguda citació que "la utopia és a l'horitzó. Camino dos passos, ella s'allunya dos passos i l'horitzó es mou deu passos més enllà. Llavors, per a què serveix la utopia? Per això, serveix per caminar".

La història del Constitucionalisme és una contínua lluita de persones perseguint ideals. Alguns s'han aconseguit, encara que semblessin inabastables quan es van imaginar. Altres s'han plasmat en les normes i la seva efectivitat, en ocasions no sempre plena, és a l'abast de la mà. I, algunes vegades, aquestes idees teòriques són lluny de convertir-se en una realitat palpable per al conjunt de la ciutadania. Però el cert és que s'ha produït un gran avanç des que les dues revolucions de finals del segle XVIII als dos costats de l'Atlàntic -la nord-americana i la francesa- van canviar el rumb de la Història, que va començar a transitar per un camí nou i, fins aleshores, inexplorat.

Cap Estat Constitucional del món pot sentir-se plenament satisfet del seu sistema polític. Les metes són tan altes i els objectius tan ambiciosos que, com la utopia de Galeano, semblen allunyar-se a mesura que ens hi dirigim. No obstant això, avancem precisament per aquesta raó. Sembla que ens desviem del camí, fins i tot que retrocedim, però la imatge de l'ideal a l'horitzó ha d'impulsar-nos a seguir per aquest camí que sembla no tenir fi.

Altres Estats volen imitar-nos als que ja circulem per l'autopista de la democràcia, de les llibertats, de l'Estat de Dret i del control i la limitació del Poder. Fa uns dies, Tunísia va aprovar la que ja es qualifica com la Constitució més avançada del món arabomusulmà. Islamistes i laics han pactat una Llei Fonamental que garanteix la igualtat d'homes i dones i la llibertat de consciència i culte, fets impensables fins fa ben poc temps en un món marcat per la tendència a l'oficialitat i per la imposició d'una religió, circumstància que en els sistemes constitucionals avançats no hi té cabuda. I malgrat que en el seu primer article es diu que "Tunísia és un Estat lliure, independent i sobirà, l'Islam és la seva religió, l'àrab la seva llengua i la República el seu règim", posteriorment, a l'article sisè, es diu que "es garanteix la llibertat de fe, de consciència i el lliure exercici del culte". A més, la xària (llei islàmica) no serà la principal font del dret -tal com es va intentar des de sectors religiosos més radicals- i per primera vegada es garanteixen els drets de la dona, consagrant-se la "igualtat d'oportunitats entre l'home i la dona" i, fins i tot, l'obligació de promoure la paritat de sexes en les assemblees. Considero que es tracta d'un inici interessant per a un camí esperançador.

De fet, si reviséssim els començaments dels nostres sistemes constitucionals, també trobaríem una sèrie de contrasentits que a dia d'avui ens avergonyirien, com la restricció de drets a les dones i a determinades ètnies o el protagonisme de la religió en la vida pública i oficial.

Més inconvenients ha de despertar-nos una altra Carta Magna -la d'Egipte-, que també neix en aquest any 2014 després d'un procés revolucionari complex i gens convencional. En aquest cas, malgrat que pretén desmarcar-se de l'anterior norma fonamental impulsada pels Germans Musulmans, el cert és que manté a l'Islam com a religió de l'Estat i a la xària com a principal font de la legislació. A més, es reforcen les Forces Armades, que comptaran amb la prerrogativa d'elegir al Ministre de Defensa durant els dos primers mandats presidencials des de l'entrada en vigor del text. És a dir, el president podrà nomenar el primer ministre, però no el titular de Defensa (que haurà de ser un militar). D'altra banda, el pressupost de les esmentades Forces Armades continuarà escapant al control del Parlament. En aquest sentit, la Constitució de Tunísia és més avançada i respon millor als ideals constitucionalistes.

De tota manera, si Tunísia i Egipte pretenen caminar pel camí del constitucionalisme ?-encara que s'hi hagin incorporat més tard i ocupin una posició més endarrerida-, s'uniran a aquest conjunt d'Estats conscients que la utopia no ?s'acon?segueix, però perseguir-la serveix per avançar. Com es deia a la pel·lícula Alícia al país de les meravelles: "Sempre s'arriba a algun lloc si es camina prou". Caminem, doncs.