Científics com D. Jurafsky i J. Hirschberg, de les universitats de Standford i de Colúmbia respectivament, treballen per desenvolupar un software pioner en la detecció de mentides a través del to de la veu. Una aplicació del mòbil permetria que una petita vibració ens alertés davant les falsedats de la vida quotidiana. Imaginin la seqüència: en una primera cita, un SMS ens revelaria si li agradem o no a l'altra persona; els mestres (i els pares) descobririen a temps real les petites mentides habituals en els nens; i, en qualsevol negociació econòmica, el joc de seducció necessari passaria pel filtre de la màquina de la veritat. Per descomptat, en un entorn de sospita perpètua, la pregunta seria de qui refiar-se. Qui està lliure de pecat per llançar la primera pedra? Qui sobreviuria al poderós screening d'un programa informàtic? L'efecte seria el contrari al desitjat: en lloc d'incrementar la confiança social, aquesta disminuiria; moltes parelles es trencarien a causa de la repetició de petites relliscades; i, atacats pel dubte, els intercanvis comercials anirien a la baixa. Enfront de la dictadura dels algoritmes, tot aquell que vulgui sortir airós farà bé a contractar un coach que l'orienti en el difícil art de la dissimulació.
Si creuen que exagero, deixin córrer uns quants anys fins que la intel·ligència artificial hagi optimitzat les seves capacitats futuristes. Al cap i a la fi, sense una certa dosi d'engany que faci de lubrificant social, qui podria resistir els innombrables incidents de la convivència?
Darrerament s'ha obert un debat sobre el dret teòric dels imputats a mentir en defensa pròpia. Com sabem, la jurisprudència espanyola -de la mateixa manera que la francesa- ha avalat repetidament aquest privilegi, enfront d'altres tradicions legals que consideren que el deure de dir la veritat se situa per damunt del dret a l'autoprotecció (personal, familiar o social) d'un imputat. La coneguda Cinquena Esmena dels EUA empara per exemple el silenci, ja que no se li pot obligar a ningú a declarar contra els seus propis interessos, però no la falsedat ni el perjuri. El dret es lliga així a un moralisme absolut, paradoxalment al servei del poder.
Diguem per a la polèmica que un món sense espai per a la mentida seria un món orwel·lià, exteriorment perfecte encara que sense la llibertat interior de la consciència. Quan els vincles entre el poder i la mentida han estat tan evidents històricament, amb quines garanties compta el ciutadà comú si no pot utilitzar les seves mateixes armes? Devien potser mentir -o no- els acusats pel gran inquisidor? I Galileu, no va fer bé en abjurar en públic de les seves idees per salvar la vida o hagués resultat preferible el martiri? I, en definitiva, qui està en possessió de la veritat absoluta, quan tant la ciència com la literatura s'han encarregat de demostrar que la memòria -aquesta "reminiscència de les cendres de la vida", en paraules de Josep Pla- resulta fiable una vegades sí i altres no?
La mentida corromp fatalment la societat tant com els dogmes monolítics que no tenen cintura o els jous legals que exigeixen impossibles a la ciutadania. I no oblidem quelcom que se sap ja des d'antic: una vegada que l'autoritat ha creat el procés, d'alguna manera s'empetiteix l'espai per a la veritat de l'innocent.
