de moment, el desembarcament del PP a Catalunya de finals de gener amb l'objectiu de convèncer els catalans que units aniríem millor sembla no haver donat gaires fruits. Per no respondre, el govern central no va ni contestar les deslleialtats i les xifres de deute que la Generalitat va denunciar el passat octubre: 9.376 milions €. "Quien calla, otorga", diuen ells. Montoro s'inventà els "comptes públics regionalitzats", que cap economista no sap què són. La protèrvia els perd. Han continuat fent por, com en el debat de política general ("Si Catalunya actua unilateralment, no em quedaré indiferent", va amenaçar Rajoy), que és el darrer argu?ment de quan no es tenen arguments. Quan el Príncep vingué pel MWC repetí la cançó enfadosa.
Herrero de Miñón i Roca-pares de la Constitució-, Rubio Llorente i un llarg etcètera de catedràtics constitucionalistes (fins i tot Francesc de Carreras, un home de C's!) proclamen que l'article 152.2 de la Constitució és un camí vàlid per poder fer el referèndum consultiu a Catalunya. El PP s'entesta a dir que no. Simple decisió política. A la Constitució del 1978 es van inventar la "indisoluble unidad de la nación española" com si les nacions catalana, basca i gallega, no existissin amb anterioritat. Ens diuen que els poders emanen del poble, i un Estatut referendat pel poble, se'l passa per l'entrecuix un Tribunal dit Constitucional, que hauria d'haver emanat del poble en comptes de tenir els membres caducats. Podrien haver començat per saber que amb un pacte fiscal com el concert econòmic basc i un blindatge de competències en cultura, educació i llengua, tindrien més d'un 67% de catalans al seu favor. Però ells volen la subjecció sense cap cost, la rendició total.
Amb una miqueta d'humilitat haurien estudiat els orígens del catalanisme polític, els dels dèficits fiscals i els haurien explicat a la resta d'Espanya en comptes de predicar-hi la catalanofòbia o recollir signatures contra el nostre Estatut. Ara ja no hi són a temps. No entenen res. No saben que F. Flos i Calcat, el 1888, ja calculava dèficits d'Espanya envers Catalunya a Estadística administrativa de la Contribución Industrial y de Comercio. No han llegit ni els Memorials de greuges. Ni La cuestión catalana (1902) de Guillem Graell. Ni Almirall. Ni Prat de la Riba. Ni Cambó... (Aquests autors parlaven de regionalisme, i no pas d'independència) El bloqueig econòmic català ve de lluny; a Madrid, podrien haver llegit Crexells, Llord, Pi i Sunyer, Alzina, Macià. O autors de més ençà, Trias Fargas, Ros Hombravella, Sardà, Bricall... Però, ho ignoren tot. "Desprecian cuanto ignoran", deia molt bé Machado. Criticaren la inauguració del Centre Cultural del Born i, sense saber-ne un borrall, van dir que ens donarien lliçons del que va esdevenir-se el 1714, basats en la pseudohistòria d'Elorza i Molinas, sense llegir ni Pierre Vilar ni Albareda ni Alcoberro ni García Espuche ni Torres i Ribé ni Lluch ni el Vicens Vives d'Industrials i polítics. Denunciaren el Congrés d'història España contra Catalunya pel títol (sense llegir-se ni les ponències) i Magistratura els ha dit que per ara tots bons. Propalen que Catalunya mai no ha tingut rei (és cert: aquí el rei és tractat de simple comte de Barcelona!) i no han visitat ni el Palau reial ni la plaça del Rei, que es diuen així, òbviament, per pura casualitat... Volen parlar d'apocalipsis econòmiques i ni tan sols no saben que un grup prestigiós d'economistes, des de les universitats anglosaxones i americanes han fundat el col·lectiu Wilson i ens han curat d'espants des de la xarxa. Ens poden amenaçar d'invalidar títols universitaris, escanyar-nos les pensions, expulsar-nos de l'euro, de la UE i del sistema solar. Ja no ens fan cap por.
No ens hem de moure d'on som. Volem votar i prou. Però, ull viu! Guanyar el referèndum no és tan fàcil. Cal guanyar-lo amb cara i ulls davant d'Europa (és a dir guanyar-lo per més del 50%). Guanyar les dues preguntes proposades pel president el passat desembre, no és tan fàcil com alguns creuen. Tinc un amic que em va dir: "Serà bufar i fer ampolles. Obtindrem un 70% favorable a la primera pregunta (és a dir, a favor que Catalunya sigui un Estat) i un 70% de l'altra (que sigui un Estat independent). Bé, doncs, si fos així, resultaria un 49% global a favor de la independència (no s'arribaria ni a un 50%!). Què caldria fer en un cas així? Guanyaria el fet que Catalunya fos un Estat, cert, però no pas independent. El 21% que votaria Sí-No (el 30% del 70%) s'imposaria a la resta? I per què no el 30% que comença votant No? Caldrà que ens expliquin abans de votar com es faran els comptes i recomptes. I quina participació caldrà perquè internacionalment se'ns validin els resultats.
Altrament, segons l'enquesta de La Vanguardia del passat 22-XII, bé que el 73,5% de la gent estava d'acord a convocar un referèndum, la mitjana respecte a l'octubre havia baixat de 10,7 punts. I les perspectives no eren pas gaire afalagadores. Al primer interrogant contestava Sí el 56%; No, el 36,6%; NS/NC, el 7,4%. Al segon interrogant els resultats eren aquests: Sí-Sí, 80,1%; NS/NC, 4,9% (per tant: Sí-No, 15%). Globalment, en definitiva: Sí-Sí:44,856% (no s'arribaria al 50%); Sí-No, 8,4%; i NS/NC, 10,1% (és a dir, la suma del 7,4% , del primer interrogant, i 2,7%, resultat del 4,9% de NS/NC del segon interrogant del 56% que contesta el segon.) Fracàs absolut.
Cal superar aquestes xifres, perquè mai no arribarem tan lluny com hem arribat ara. I cal comptar que Madrid fins ara s'ha frenat; no ha desplegat tot el seu infernal potencial ni ha començat a tussar com un brau desesperat amb allò que tant li agrada repetir a Rajoy: "Ley y Constitución".
Esbossem l'escenari més negre. Les lleis permeten als cappares suspendre la nostra autonomia. Si ho fan, hi ha qui es pensa que Europa ens donarà un cop de mà. Si ho fessin bé -sense recórrer a l'exèrcit-, no hi comptem, amb Europa. La cosa passarà com un problema intern. Europa es rentarà les mans com tantes altres vegades. El govern metropolità, a més, maquillarà tota la seva actuació. No empresonarà el govern: simplement li negarà per un temps els drets polítics. Suspendrà l'autonomia provisionalment com a última possibilitat de fer complir el que en diran mandat constitucional i, malgrat no li serà fàcil, procurarà substituir tots els càrrecs autonòmics perquè la provisionalitat duri sols un breu temps imprescindible.
I llavors.... Ai, llavors! Llavors serà el plor i cruixir de dents pel que veurem. Llavors tots els botiflers correran com llebrers a omplir els càrrecs que se'ls ofereixin. I encara diran que ho fan per salvar Catalunya. A més dels mitjans censurats, hi haurà navarros que demanaran pau i calma a tots els subversius contra aquestes actuacions. També es palesarà la protèrvia catalana partidista! I els catalans ens dividirem i barallarem com gats i gossos durant un temps. El que ara no han aconseguit (dividir-nos) ho assoliran llavors. Així no sia!
(La gent, per dins, mastegarà vidres. Les relacions, tanmateix, ja no seran mai més com foren. I tornarem a començar, i tornarem a lluitar... Fins a vèncer!)
