Plurilingüisme i llibertat

27.03.2014 | 13:08

Oriol Ponsatí-Murlà
«Darrere de l'automatisme amb què canviem de llengua s'hi amaga un complex d'inferioritat lingüística i el reconeixement de la preeminència "natural" del castellà»

Que diguin el que vulguin, però a Catalunya hi ha conflicte lingüístic. Només algú molt despistat o amb molta mala fe pot dir el contrari. La nostra colonització mental ha arribat tan enllà que, cada vegada que volem defensar-nos de les estocades braves de la mala bilis anticatalana ("en Cataluña se persigue el español"), esgrimim com un dogma de fe la pacífica convivència lingüística al nostre país i el perfecte bilingüisme que regna arreu. Com que a nosaltres, ja se sap, no ens acaben de creure, ens cau la llagrimeta d'agraïment quan els nostres arguments es veuen confirmats pel testimoni commovedor d'una andalusa que fa cinc anys que viu a Barcelona i penja a youtube un vídeo on reconeix que "aquí todos son muy majos y cuando se dan cuenta que no entiendo el catalán enseguida se pasan al español". Si això no és la definició mateixa de conflicte lingüístic, ja m'explicaran què és.

Els qui s'escarrassen per pintar Catalunya com un oasi del bilingüisme acostumen a tenir tan poc interès en el bilingüisme que no consideren que representi cap problema canviar de llengua cada vegada que topen amb un castellanoparlant que no entén ni té cap intenció d'entendre un borrall de català. Darrere de l'automatisme amb què canviem de llengua s'amaga un complex d'inferioritat lingüística i el reconeixement de la preeminència "natural" del castellà; una forma inconscient de supremacisme lingüístic. Una nova prova d'aquest complex d'inferioritat s'ha fet evident fa ben pocs dies, quan la televisió ens obsequiava amb les declaracions que un alcalde i un exalcalde de Barcelona feien, en castellà, davant del jutge que els havia cridat a declarar en el cas Millet. Potser els dos mandataris municipals desconeixien que tenen tot el dret del món a declarar en català. O ho sabien però no tenien cap ganes de fer emprenyar sa senyoria, declarant en una llengua folklòrica, una llengua que, com tot Espanya sap, continuem parlant exclusivament amb la malaltissa intenció de molestar.

A Catalunya, el conflicte lingüístic és viu i permanent. N'és una mostra més el presumpte dret a escolaritzar els fills en castellà. I l'obligació per part de l'administració educativa de remoure cel i terra per garantir aquest dret inviolable. El que fa més riure d'aquest debat, si és que n'hem de dir així, és que el presumpte dret a l'escolarització en castellà es vol revestir sovint de legitimitat apel·lant a la "llibertat lingüística". Quin riure. De llibertat, només en té aquell qui té la possibilitat d'escollir entre una cosa i una altra. Una família monolingüe sense cap mena de vocació de sortir del seu monolingüisme autoexcloent no té llibertat lingüística de cap mena: és esclava de la seva pròpia presó lingüística i està obligada a fer-ho tot en l'única llengua que sap i que vol saber. Llibertat és poder llegir, mantenir una conversa o anar al cinema en català, en castellà i en tantes llengües com convinguin. En aquest sentit, els ciutadans de Catalunya que s'han format sota el règim temible de la immersió lingüística exerceixen diàriament la seva llibertat en base, com a mínim, a dues llengües diferents perquè el model educatiu català ha demostrat ser un sistema que educa en llibertat i per a la llibertat, no pas un sistema tancat i d'exclusió com alguns ara pretenen que esdevingui.

Des de Ramon Llull, els catalans hem estat secularment plurilingües. I és ben normal, doncs, que també la literatura catalana s'hagi forjat, en part, en diàleg amb les llengües que ens són més properes. Concentrats com hem estat durant els darrers cent anys en l'establiment i consolidació d'una llengua normativitzada i normalitzada, la filologia catalana ha tendit a parar una atenció molt escassa a l'inexhaurible repertori de presències multilingües en la nostra literatura. Finalment, però, aquest buit clamorós ha estat omplert tot d'una per un llibre espectacular, que recull vint anys de feina feta llaurant un camp pràcticament verge. L'exquisida editorial Vitel·la, de Gemma Garcia, acaba de publicar El plurilingüisme en la literatura catalana, d'Albert Rossich i Jordi Cornellà. Quatre-centes pàgines llargues de lectura amena, farcides de desenes d'exemples, sovint hilarants, que inclouen des de les genials ensaladas de Mateu Fletxa fins a les provatures dadaistes de J. V. Foix o la parla espontània d'algun dels personatges de Ramon Solsona. L'enorme esforç de recopilació que han dut a terme Rossich i Cornellà no té només un valor informatiu. Una obra com aquesta, que ens equipara al nivell que altres filologies europees fa dècades que ostenten en l'estudi del multilingüisme, ens obliga a replantejar-nos qüestions molt bàsiques que tenen a veure amb el model i definició de llengua literària i ens convida a revalorar la convivència -ocasional o sistemàtica- d'altres llengües amb la catalana com un recurs retòric i no pas com una contaminació necessàriament indesitjable. En la literatura, com al carrer, el domini i el cultiu de llengües diverses hauria de ser vist, al capdavall, com un símptoma de riquesa i com un exercici normal de llibertat.

Enllaços recomanats: Premis cinema