Cartes

Xavier Serra Besalú. girona.

Avui (dimarts, 1 abril) he intentat, en diferents moments, accedir a la Gigafoto de la Via ca?talana de l'ANC. Tanta activitat no era ben suportada per la xarxa: emocionant anar descobrint milers i milers de cares. Final?ment, al vespre nit, he pogut. Pell de gallina, records intensos i raonaments senzills i transparents. Sabeu què té de bo el nostre 11 de setem?bre?: que sabem què demanar i com fer-ho. Amb el somriure i la senyera. Gent de tota mena, gent normal, alegre i pacífica, gent de la nostra terra i molts d'altres que -no havent-hi nascut- hi viuen, i hi viuen contents. Qui pot no estimar la nostra Catalunya? Després de recórrer molts quilòmetres i trams de la Via, la imatge que m'ha quedat al cap és la de gent normal, persones obertes, que volen decidir el seu futur per ells mateixos, i ser generosos en tot el que calgui,... però mai per imposicions foranes.

Com que els de la Via som la gent normal en un país normal, jo em pregunto: i els qui estan en contra, qui són? Què volen?

En Vidal, un jutge com cal

Mateu Frigoler Teixidor. Canet d'Adri.

Ja fa 25 anys que l'alcalde de Jerez, el se?nyor Pedro Pacheco, va dir que la justícia d'aquest país era "un cachondeo". Segons el jutge Santiago Vidal , a qui vaig tenir el gust d'escoltar el dia de la presentació del seu llibre Els set pecats capitals de la justícia, tot ?segueix igual o pitjor. Segons ell, el codi ètic de la justícia que va presentar el Tribunal Euro?peu dels Drets Humans, Espanya el va ignorar, varen dir que aquí no feia cap falta. El magistrat ens deia que menys tractaments servils de senyories i excel·lentíssims senyors, menys punyetes a les mànigues de les ?togues, i una mica més de respecte i amabilitat per als ciutadans. En Santiago és un jutge valent i honest, un home que creu en la independència de Catalunya i en una nova justícia per al seu poble. No crec que al senyor Gallardón, gendre d'un ministre de Franco que va signar junt amb el seu Caudillo diverses penes de mort, les manifestacions que fa el magistrat en el seu llibre li facin gaire gràcia. Segons el nostre jutge, una de les lleis que s'ha d'abolir primer és la d'indult i gràcia, aprovada en aquell temps en què les granotes portaven espasa, l'any 1870. No pot ésser que un Consell de Ministres pugui absoldre com va fer el 2012 450 persones condemnades pels Tribunals. Quina casualitat, tot eren polítics, banquers i empresaris, és a dir amics, coneguts i saludats. Tenies rao, Pacheco, "el cachondeo" encara segueix.

Més sanitaris

i menys vividors

Enric Mestres Girbal. tossa de mar.

Constantment els mitjans de comunicació, i especialment la televisió, ens assabenta i mostra els centenars de manifestacions i protestes que diferents col·lectius de la socie?tat espanyola fan arreu del país, però mai hi he vist una protesta de polítics. Dit això, i ca?dascú que en faci la lectura que vulgui, potser també hauríem de revisar les prioritats so?cials dels pobres ciutadans que (mal) viuen del seu treball. Com a mostra i icona d'allò que hauria de fer caure la cara de vergonya molts dels encorbatats que pul·lulen per despatxos oficials, podem fixar-nos en la Sanitat, no només en el desmantellament dels hospitals sinó en el cos d'immillo?rables professionals, des dels metges de família a les infermeres, passant pels especialistes en cada malaltia, i que són dels pitjor tractats i pagats en l'escala de treballadors públics. Crec que seria oportú demanar que a?quest col·lectiu, amb tanta dedicació i vocació, gaudeixi d'una millor distribució dels torns de treball i, sobretot, d'un sou més adient, coses que incidirien en una, encara, millor atenció al pacient. I per no sentir la cançoneta que "no hi ha diners", es podrien rebaixar els macrosous dels polítics i de tots els que d'ells en viuen, reforçant el sou dels que veritablement se'l guanyen.

Espanya plora gana

Germán Bartolomé Cerdà. blanes.

Quanta gent dorm entre cartons buscant l'escalfor d'un caixer automàtic? Quantes fonts públiques donen beure a centenars de famílies? Quantes persones busquen aliments a punt de caducar, o ja caducats, als contenidors dels costats dels supermercats? Quants carretons d'aquests supermercats corren pels carrers plens de ferralla i no d'aliments? Quants nens ja no berenen? Quants estudiants han de deixar els seus estudis pels impagaments de les seves matrícules? Quants bons investigadors i docents estan tancats a casa sense una oportunitat per demostrar els seus coneixements? Quantes petites empreses han fet fallida en els últims anys? Quants empresaris han acomiadat membres de les seves plantilles entre llàgrimes? Quantes persones estan treballant ara mateix sense haver cobrat les nòmines de mesos anteriors? Tot això no són preguntes, són realitats. Només s'ha de sortir al carrer, mirar i escoltar algunes converses alienes. Espanya plora gana.