La categoria d'un polític la marquen els atemptats de què és objecte. Així, Lincoln va rebre al teatre un tret mortal de John Booth, al crit de Sic semper tyrannis. En l'altre extrem de l'escalafó, Pere Navarro s'ha hagut de conformar amb la plantofada d'una senyora anònima propera a la tercera edat, en una comunió, al crit de "fill de puta". Encara hi ha classes.
Ja sé que tal com està l'ensenyament no es pot pretendre que qui atempta avui en dia sàpiga llatí -més enllà de declinar rosa-rosae, que no és un crit amb el qual passar a la posteritat-, però almenys s'ha d'aspirar a ser objecte de l'ira del poble en algun lloc amb cert glamur, sigui la llotja d'un teatre, un balneari -com Cánovas- o, per atorgar als fets una pàtina d'intel·lectualitat, sortint d'una llibreria -com Canalejas-. Una comunió, en canvi, és el temple del kitsch, i suposa un desprestigi només equiparable a ser estomacat per un grup de dones en comiat de soltera, amb cigala de plàstic al cap. Amb atemptats així, més que passar a la història, Pere Navarro només aspira a passar al Youtube, i això en el cas que algú tingui la precaució de gravar-ho.
De les exagerades reaccions de tots els partits es diria que a Navarro no l'hi ha arribat a la cara una pobra dona sinó Primo Carnera rediviu. No és estrany. És la por. Se saben en el punt de mira, i per més que repeteixin el mantra que la violència no serveix de res, són conscients que cada dia més gent la faria servir si tingués el valor i l'ocasió. Jo els en puc presentar uns quants.
És significatiu que a hores d'ara es desconeixin els motius del pinyot. Es dedueix que poden ser molts i molt variats, però Navarro no és cap excepció. Qualsevol polític del partit que sigui, en rebre una bufetada es pot trobar en un mar de dubtes: deu ser un desnonat?, un aturat?, potser un pacient sanitari?, deu ser pel procés?, un pare d'alumne?, o bé un autònom? Deu ser un universitari? Un mosso en pràctiques? Qui sap si una aposta?
