La perspectiva de la consulta del dret a decidir o, si no n'hi ha, d'unes eleccions amb tonalitats de plebiscit sobre la independència, ha posat damunt la taula una mancança que ho és des de fa tres dècades: la d'un sistema electoral català propi. Des del 1980, les eleccions al Parlament de Catalunya es regeixen per una disposició transitòria de l'Estatut del 1979 que fixa el nombre de diputats de la cambra i els que s'elegeixen a cada província. Des de llavors Catalunya ha estat capaç de fer un nou Estatut, però no una llei electoral. Cada vegada que els diputats s'hi posen, a les seus centrals dels respectius partits s'engeguen uns ordinadors que executen uns programes de simulació i analitzen totes les propostes en termes de quants diputats hi guanya i hi perd cadascú. D'aquesta manera, hem votat deu vegades la composició del Parlament sense que els principals partits hagin estat capaços de posar-se d'acord per elaborar una llei electoral. Amb l'actual sistema, s'ha donat el cas que Pasqual Maragall i el PSC van ser els més votats a les eleccions de 1999 i 2003, però la segona força, CiU, va guanyar en escons. La fórmula aplicada ha estat la de les llistes tancades i bloquejades. A hores d'ara ja s'hi ha donat prou voltes perquè ningú no pugui dir que no hi ha models en els quals inspirar-se ni hipòtesis formulades. Cal arremangar-se i pactar, i això significa que tothom haurà de renunciar una mica. El sistema de doble vot perquè convisquin els diputats de districte unipersonal amb una composició proporcional de la cambra es veu com una via que val la pena explorar, i amb discreció caldrà negociar la lletra menuda, la que afecta els diputats de més i de menys. Esbombar una proposta determinada és una decisió que pot tenir efectes negatius si fa més difícil el pacte discret, o positius si posa els altres grups en el repte de moure fitxa i dir-hi la seva en positiu, amb contrapropostes, no només amb desqualificacions.
