La preocupació per les inundacions sembla que ha desaparegut de l'imaginari col·lectiu de la ciutat. En realitat sembla com si dues característiques del passat, recent i remot, de la ciutat de Girona hagin passat del tot i no hagin de tornar mai més. Efectivament, durant segles, Girona ha anat acumulant a les pàgines de la seva història setges i aiguats. Ha estat una ciutat castigada de forma recurrent per aquests dos flagells, la guerra i les fúries desfermades dels rius d'aparença innocent.
L'experiència en relació amb els rius ha anat teixint en el temps uns coneixements i unes pràctiques preventives, que es transmetien de pares a fills. Els botiguers, els municipals, la ciutat, sabia com havia de reaccionar les nits de crescuda desmesurada del Ter, el Güell, l'Onyar o el Galligants. Cadascun amb característiques específiques. El Ter inundant Pedret, Fontajau, Domeny, el Pont Major, o embotint, simplement, l'Onyar i provocant maldecaps aigües amunt. Aquest risc va ser conjurat amb el ple funcionament del sistema de preses de Sau, Susqueda i el Pasteral, i tret d'haver de desembassar de forma precipitada, mai més no s'ha vist el Ter amb aquella força desbordada que encara recordem. El Güell, sobretot des que va ser desviat, i per la incidència dels talussos de l'autopista, havia posat l'ai al cor al barri de Sant Narcís i a Santa Eugènia i Can Gibert del Pla i, en alguna ocasió, havia deixat les seves seqüeles de llot i brutícia pel pla de Girona i de Santa Eugènia. El Galligants havia provocat ensurts descomunals al barri de Sant Pere i a les cases humils del carrer de la Barca, i udolava amb força a la vall de Sant Daniel; però darrerament tampoc no sembla que mostri cap amenaça. I l'Onyar sempre ha merescut un tracte apart, perquè des de la Creueta mateix, i el risc pel vell pont quan quedava obstruït per la malesa que arrossegava el riu, les seves crescudes havien amenaçat i inundat des del carrer del Carme, com l'any 1962, fins els carrers més cèntrics i els baixos de totes les botigues dels carrers que donen al riu. Hi ha imatges molt suggestives de piragües per la Rambla, la Cort Reial o les Ballesteries, i ciutadans amb botes d'aigua i aigua fins a la cintura, i cotxes a la plaça del Vi amb aigua fins a cinquanta centímetres.
Malgrat que s'han deixat de banda les anomenades preses de laminació, que s'havien plantejat a les capçaleres de l'Onyar o al pla de Quart i de Fornells, no sembla que de moment hi hagi hagut, en els darrers quaranta anys, amenaces serioses, malgrat que alguna nit tots hem vist l'aigua arran i a punt de desbordar. El tema ha desaparegut, però el perill no i potser caldrà refrescar-ne la memòria de tant en tant.
Entre les activitats preventives era freqüent, en els anys setanta i vuitanta, netejar el llit dels rius amb una certa intensitat. Les màquines extreien els sediments acumulats a l'Onyar i al Ter, i l'extracció d'àrids era considerada una pràctica necessària per mantenir la secció hidràulica i la capacitat dels rius, sense cap consideració de tipus econòmic. En els anys noranta vam convenir que, sense deixar acumular els sediments, tenia sentit introduir ànecs i deixar créixer amb prudència les balques prop del pont de Pedra i del pont d'en Gómez. Això sense deixar de dragar, de tant en tant, el llit del riu. Igualment pensàvem que calia mantenir força net de vegetació el llit del Ter, des del pont de Fontajau fins al pont de l'aigua.
Ara, en canvi, la vegetació creix al Ter de forma imparable. Les heures han abatut els arbres més vells de l'illa del Ter a la presa de la Manola, però l'illa s'ha allargat i ha crescut, esponerosa, una vegetació de ribera a les ribes del Ter, entre els dos ponts de la Barca, i aigües avall fins al pont de l'aigua. En aquest darrer punt, entre la resclosa de la Torras i el pont, és fins i tot difícil de preveure per on passa o per on passarà l'aigua. Des del meu modest punt de vista, tota l'exuberància vegetal que ara ens regala el riu té un punt d'excessiu i caldria que algú, amb criteri i amb visió ambiental i hidràulica alhora, indiqués si és pertinent, o no, deixar que creixin els arbres al riu sense parar.
I de la mateixa manera, ara que es proposa la naturalització dels rius i que es presenten unes infografies molt atractives, i hi veiem arbres al llit del riu de forma dispersa, potser valdria la pena que algú també calibrés, sense deixar d'amorosir vegetalment el riu, la pertinença, o no, de deixar créixer arbres on ara el riu es veu net i expedit, deixant via lliure a l'aigua cada vegada que aixeca una mica el cap més enllà del filet d'aigua que veiem tot l'estiu des de Montilivi fins a la plaça de Catalunya.
El futur ens reclama imaginació, però la història ens recorda el camí del seny. Un equilibri just ha de ser la pauta d'un projecte engrescador.
