Hi va haver una època en què la ràdio matinal -tant la catalana com l'espanyola- entretenia mentre formava i informava l'audiència, amb respecte i rigor. Eren els anys d'Antoni Bassas a Catalunya Ràdio o Iñaki Gabilondo a la Cadena SER, per exemple. La societat va evolucionar, el mitjà es va sofisticar i el model, tal com ells el practicaven, va quedar obsolet. Llavors, a més de transformar-se estructuralment, els magazins amb què arrenca la programació diària també van canviar en esperit. El seu estil es va tornar vulgar i el seu to, barroer. La irrupció de la crisi va portar els seus responsables a abaixar el llistó de la qualitat per -suposadament- resultar més propers. Van pensar que encara que l'audiència no fos capaç d'entendre què estava passant, s'havia de commoure pels seus efectes. Els èxits futbolístics del Barça i, sobretot, el procés sobiranista van acabar de nodrir els guions i tertúlies d'aquests programes a casa nostra. Des d'aleshores, la broma fàcil i l'exabrupte intempestiu han estat la norma. La ràdio pública s'ha contagiat d'aquest modus operandi popularitzat per la privada, i en això es basa avui la lluita pel lideratge.
