De tota la vida, quan el poder afavoreix uns fulanos en particular sense cap explicació i amb l'únic argument de l'"aquí mano jo" se n'ha dit una cacicada. De cacicades els catalans i gironins anem sobrats, i no perquè tinguem cara d'idiotes sinó perqué aquest és un país i aquesta és una ciutat en la qual no falten esbirros del cacic disposats a servir-lo a canvi d'una manyaga al cap quan els passa pel costat. Després acusen els crítics de formar part del que anomenen desdenyosament "cultura del no", quan el que passa en realitat és que ells formen part de la "cultura del sí bwana".
La cultura del sí bwana està molt estesa. La formen súbdits més que ciutadans, plebeus més que homes lliures, i pusilànims més que orgullosos. Accepten cacicades com la del nou Bulli en un parc natural o la d'un restaurant penjant del riu Onyar en ple Barri Vell, i els és igual si s'ha de canviar la llei o directament infringir-la, com els és igual que es trenqui el més elemental principi d'igualtat: per què aquest senyor pot fer el que vol allà on vol i un altre no? És igual: sí bwana.
Óbviament fins i tot dins de la cultura del sí bwana hi ha classes. Hi ha els que accepten tot el que vingui del poder perquè ho duen a la sang, com els negrets bons de La cabaña del Tío Tom. I hi ha els que hi estan implicats i en busquen benefici. O algú creu que a Ferran Adrià, als promotors del Vol i a la rècua d'empresaris que clamen sí bwana, els preocupa el Cap de Creus o la ciutat de Girona? Els preocupen els beneficis que en puguin obtenir. Tots acoten el cap amb l'única diferència que uns ho fan badant la boca i els altres parant la butxaca. Sí bwana.
I el cacic, què hi guanya? Res en absolut, però tenim governants tan manifestament ineptes, tan erms d'idees per a la ciutadania, que si un empresari murri els posa al davant una barreja d'alta gastronomia i de promoció turística, mullen els calçotets i només saben dir: sí bwana.
