Cartes

Si teniu oportunitat, aneu a Sant Feliu de Guíxols, on fins al 24 d'agost hi ha dues exposicions que us recomanem visitar. Convidada per una amistat, he tingut la possibilitat d'estiuejar i portar a terme un treball d'investigació, conèixer i fotografiar el pols artístic d'aquesta bella població marítima, on descobreixo tot un ventall de talent femení. D'entre elles, la primera va ser la pintora Queralt Ruscadella, d'estil impressionista fauvista i que reflecteix l'energia de la seva magnètica personalitat. (Jo, Roser, fa anys em dedico a recopilar biografies de talents, així com fer de mediadora, divulgadora. etc.). De seguida, va haver-hi una connexió artística amb la Queralt. Les dues som artistes. Ens uneixen la força del color, les vivències doloroses en el món de l'art (principalment si ets dona), l'experiència de la vida, la saviesa de l'edat...

La Queralt ha exposat arreu. Una de les artistes més vitals que bé es mereix una visita al Centre d'Exposicions de l'Antic Hospital. Horari de 10 a 13 i de 18 a 21 hores.

En el mateix edifici, ben bé al costat de la Queralt, i en l'acte de vernissatge al qual em varen convidar el passat 6 d'agost, hi vaig descobrir l'exposició d'una altra gran dona artista: la pintora ceramista Quimeta Serra, nascuda a Sant Feliu l'any 1928, amb una llarga trajectòria. La Quimeta té una extraordinària sensibilitat. Quan jo admiro la seva clara obra, ens enlaira a un subtil estat eteri de pau, benestar i harmonia. Es nota que pinta des de l'ànima. Aquesta dona d'aparença fràgil i intuïtiva, mentre la fotografiava, va dir: "Vostè m'ajudarà".

I això intento: ser solidària i donar suport a persones de talent, les belles arts, establir xarxes de persones de bona voluntat cultural, espiritual, social, artística... Com una mena de patrona o fada de les belles arts per la pau la concòrdia el bé comú, tal com va definir la meva tasca i aportació el meu il·lustre cronista i canonge de la Rioja don Felipe Abad. Em plau recopilar i fotografiar per l'arxiu de la meva producció anomenada La llum de la Mediterrània solidària.

Altres artistes amb qui he tingut contacte a Sant Feliu són Nati Ramon, Anna Castelló, Marito Márquez i Isa Ruiz. Gràcies a Josep Maria Vicenç vaig poder admirar l'obra d'una altra dona artista, la Victòria Batet (ja traspassada), la qual pintava uns esplèndids temes florals a l'oli exposats provisionalment al carrer Maragall, 4. En versió femenina descobreixo un petit espai d'art i oci al carrer Sant Joan, anomenat El talleret.

En versió masculina Marzo-Mart, escultor. Alej Terra, Jordi Estivill. Aquests dos darrers artistes plàstics en exposicions a la sala de Cambra de Comerç. Ben segur encara me'n deixo molts i moltes.

Crida al diàlegM. Àngels Pagès Calvet. VENTALLÓ.

Ha finalitzat el primer viatge a terres asiàtiques del papa Francesc. L'últim acte ha coincidit amb la celebració de l'Eucaristia a la catedral de Seül, per demanar especialment per la pau i la reconciliació en una península dividida. Ha deixat ben clar en l'homilia que "el perdó és la porta que condueix a la reconciliació". Per això ha demanat que apartin les seves diferències i facin un pas endavant per posar fi a una confrontació que està causant tants mals.

L'estança a diferents indrets de Corea del Sud s'ha caracteritzat per una agenda molt atapeïda per poder estar en contacte amb tota la societat: governants, eclesiàstics, líders d'altres confessions religioses, víctimes i familiars del Ferry Sewol, familiars dels màrtirs beatificats, discapacitats... i especialment amb els joves que celebraven la VI jornada de la joventut asiàtica. Als més de 6.000 joves que van assistir a la cloenda els va convidar a donar testimoni de la seva fe i a resar pels germans de Corea del Nord perquè no hi hagi vencedors ni vençuts, només una sola família coreana. A tots ells els ha volgut transmetre el do de la pau i els ha encoratjat a no perdre l'esperança perquè triomfi la justícia i la unitat.

Hem de confiar que la crida al diàleg d'aquests dies ajudi a la construcció de la pau dins un món cansat de tantes guerres.

El virus del deureLluís Vilà. girona.

El deute s'insinua un virus no catalogat, instal·lat en el codi genètic de la gent, pobles i nacions, des d'edats primerenques estem diagnosticats de deutors oficiosos. L'hàbit de deure s'activa i es potencia a l'escola primària: exercicis a casa i absorbir temàtiques que s'han de tornar l'endemà plasmades al full d'examen per ser premiats, o no, segons l'esforç o capacitat de deute personal.

Complerts els primers terminis com a deutors incipients, es pagarà, a continuació, la matrícula universitària que donarà el dret a formar-nos com a consolidats deutors dels crèdits assignats per cada matèria d'estudis superiors. Quan s'ha acabat la carrera l'estudiant es gradua com a deutor ben preparat.

Seguidament comença l'odissea per trobar feina, un altre deure; si se'n troba existeix la possibilitat d'assolir la màxima expressió com a deutor: els bancs poden oferir una quantitat de diners que s'han tornar a 10, 20 o 30 anys vista bescanviables per adquirir un habitatge que no serà de propietat fins que no s'hagin pagat tots els interessos del deute, en aquest punt s'haurà assolit el nivell d'expert.

Entremig són d'obligatori compliment altres deures, conseqüèn?cia dels anteriors: complir amb la llei, pagar l'heterogènia gamma de tributs, fer-se seguidor d'algun club, trobar parella i tenir fills...

El deure és una activitat molt costosa i d'ingent despesa humana en tots els camps, sobretot quan es tracta de mantenir personalitats i institucions que no demostren fer un ús suficient, ètic i responsable del propi deure de servir al seu poble.

Lluites antagòniquesLídia Angelats Jordà. RIPOLL.

Què passa amb els animals salvatges? Però ells no en voldrien pas ser, de salvatges. Ells s'acostarien a l'home. Si normalment no se'n veuen pas al bosc. Tenim una casa de pagès en plena natura. Agrairies que es veiés més vida al bosc. Hi havia una puput que va desaparèixer. De conills, no se'n veu ni un. De cucut, se'n sent algun d'enrogallat. Hi havia poques bosses de processionària. Una dona de pagès va dir: "Pobre cucut, què menjarà?". De porcs senglars n'hi ha. És a casa seu. Sem?pre amagats. Cabirols pacífics mengen herba; no s'acosten gaire.

Caçadors, quin delit que tenen de fer-los la guerra! Van armats, i entre tots l'armaran. Per als que estimem els animals és un patir continu.

Em va agradar la fotografia dels porc senglars a la vora del mar a Cadaqués. Poder olorar el mar... Quina curiositat tenien! I estaven en pau, se'ls veia. Gent de Cadaqués, us estimo. Vetlleu per ells!

Al cap i a la fi, no us feu il·lusions que l'home deixarà de matar l'home. Abans s'ha de deixar de massacrar els animals. També els dels laboratoris farmacèutics, o sigui, l'horrorosa experimentació amb animals. Fins investiguen amb micos, que per la semblança amb l'home estava prohibit, ara es veu que no. Perquè si no es valora la vida dels animals tampoc es valorarà la de l'home, per més Déus que hi hagi.

P.D.: El conseller del ram de la Generalitat, el senyor Pelegrí, es veu que estima la caça, no estima els animals. Va ser un gran error nomenar-lo, igual com l'estat espanyol va fer amb en Wert. Ara, a l'hora de votar ja es veurà què passa. Això d'anar pel dret sense rectificar mai... Un gran "no" a temps és mostra de força i humilitat, que tant es necessita. Un gran "sí" al "no" meditat, just i civilitzat.