Cartes

de la Sílvia Pérez Cruz

Mercè Saurina i Clavaguera. QUART.

Això de l´Acústica de Figueres dóna per molt. Al concert de la Sílvia Pérez Cruz, en un d´aquells silencis tan densos enmig d´una cançó, una espontània va cridar: «la guitarra està massa forta!». Renoi, era veritat! Va verbalitzar el que tot el teatre pensava, però, és clar, no era el moment: va trencar tota la màgia i, de ben segur, la concentració dels artistes. Quan la cançó va acabar, el públic va respondre amb grans aplaudiments al guitarrista, la Sílvia Pérez Cruz va amorosir la situació amb quatre paraules ben dites i, encara després, just en encetar l´altre tema, una nova espontània va saltar a la defensa dels músics... Tants anys anant a concert i això encara no ho havia vist mai: el concepte «galliner» fet realitat, estenent-se per les llotges i la platea del teatre.

En tot cas i sense treure mèrit a un concert preciós, no es pot negar que en alguns moments el so era massa potent i de vegades s´acoblava i esdevenia molest. A la sortida del concert vaig comentar-ho amb altra gent -volia corroborar que no fos una impressió per­sonal meva- i també havien tingut la mateixa mala sensació. Eren dos artistes i com a molt dos o tres micròfons: no pot ser tan difícil ajustar el balanç (jo no ho sabria fer, és clar, però jo no sóc tècnic de so).

La veritat, però, és que els desajustaments amb la intensitat s´han generalitzat els darrers anys: teatres, cinemes, conferències... Es veu que necessitem més decibels. I tot perquè algú ha interioritzat de ple aquella cita de Rousseau que li van fer aprendre a l´institut -«l´home és sord per naturalesa»- i ha decidit solucionar el problema apujant el volum fins que el so esdevé, molt sovint, soroll. Només li voldria aclarir a aquest algú, per si em llegeix, que aquell dia a classe devia patir algun trastorn acústic: Rousseau deia «bo», no pas «sord».

El Barça i el català

Manel Fortis. OLOT.

Vagi per endavant que sóc culer a mort. Que vull i desitjo les victòries del Barça sempre. Que crec que aquest equip ha fet una feina catalanista important durant molts anys, a part de la que s´ha pogut fer políticament i socialment, tant des de partits polítics, associacions o individualment, fins aconseguir estar, ara, a la vora de poder votar i poder decidir el nostre futur democràticament. Però com que m´estimo el Barça i jo (com milions de persones), em considero part d´aquest «més que un club», crec que tinc dret a fer una crítica, just ara que estem en un moment tan important de la nostra història.

Si el Barça és un club català... com és que el seu director esportiu (Zubizarreta), que fa dècades que és aquí i parla amb la premsa habitualment, representant el club, no parla català?

Com és que l´entrenador del segon equip (Eusebio), que fa el mateix temps que ell que és al nostre país, tampoc?

Com és que l´entrenador del primer equip (Luis Enrique), el màxim exponent públic, la imatge i veu més vista i escoltada del club, tampoc ho faci, tot i també fer molts anys que viu aquí?

Com és que dos dels nostres capitans (Iniesta i Messi), criats a La Masia, no utilitzin mai la nostra llengua?

Tothom és lliure d´utilitzar la llengua amb la qual se senti més còmode i més identificat, sense dubte. Però també és cert que a un club amb el nom, la repercussió i la força mediàtica que té el FC Barcelona, s´hauria de fer alguna cosa per fer entendre que la nostra llengua és el català, fent-la servir amb normalitat.

Una altra crítica, canviant totalment de tema i una mica tard, del dia que va passar. El dia de la presentació del primer equip davant l´afició. El capità pren la paraula i, amb bon criteri, es recorda de persones que després de molt de temps, ja no són al club. Txema Corbella, Victor Valdés i Carles Puyol... I Tito Vilanova? Un «descuit» imperdonable. Jo sí que et recordo, Tito. Visca el Barça i Visca Catalunya!