La paraula nostàlgia deriva del grec, està composta per dues veus i significa retorn al passat amb dolor. Un sentiment, una necessitat d'anhel per uns moments pretèrits que des del present contemplem amb enyorança. No és cap malaltia, malgrat que en algun moment històric s'han servit del mot nostàlgia per definir persones atribolades per records angoixants, turmentades per una tristesa infinita vers persones estimades mortes o per una situació feliç viscuda en la infància que no tornarà mai més en la seva penosa existència. Per això cal entendre-la com un sentiment associat a una memòria afectuosa per la infantesa, per un ésser volgut, o per esdeveniments joiosos, facècies divertides en la vida de totes les persones. La memòria ens porta al passat i rescata aquells alegres tresors vitals que ens ajuden a endurar les contrarietats que fuetegen les nostres vides.
Gabriel García Márquez va escriure que la nostàlgia és tramposa en essència perquè arrenca els moments amargs que palpiten en els records, els pinta amb colors amables i els col·loca de nou en llocs on no són dolo?rosos, com els retrats antics il·luminats d'una resplendor il·lusòria, talment com si aquella parella o família haguessin viscut en un estat de felicitat perpètua. Aquest article és un viatge amb la nostàlgia, amb nostàlgia sense agror, i quan mirem enrere arrosseguem la melangia; perquè el passat ens demostra que no som joves, que ja som grans.
Abans, a l'estiu era freqüent en assenyalats dies festius que la família sola o acompanyada d'una altra molt amiga, passés el dia xafogós al costat d'una font o d'un rec sota un cel vegetal, a l'ombra verda de la fageda. Els dolls d'aigua brollaven en molts marges, era aigua de neu caiguda durant el rigor hivemal, igual que petits rierols regalimaven pels vessants del Montseny. L'aigua, l'aigua de totes les fonts i rieres, era potable perquè res la contaminava, ni indústries, ni cases amb porcs, ni claveguerams. A la llera del torrent passàvem el dia, pescant barbs, crancs o ens endinsàvem al bosc a buscar bolets. Quin xivarri feia la canalla! El meló i la síndria com el vi refrescant-se i es feia foc sense cap perill de provocar un incendi forestal perquè el respecte pel mitjà era curós i al caliu es torraven la carn i les botifarres.
De joves els grans ens criticaven perquè a l'estiu anàvem a la platja a parar el sol per bronzejar-nos i ens recordaven que quan el sol és abrusador el que s'ha de fer i és costum és recollir-se a la fageda, cercar una raconada fresca, prop d'un torrent i passar-hi el dia. Els semblava de persona forassenyada presumir de pell bruna, per ells posar-se morè era un signe inequívoc d'individus que exerceixen feines a ple sol i ens assemblaríem als paletes i als que trastegen sense camisa. Aquí, des d'on escric aquest paper, des de l'illa de Formentera, els nadius mai prenen el sol; la seva pell blanca com la llet és un senyal distintiu d'insularitat i alguns parlen també amb commiseració dels turistes ajaguts tot el jorn a la sorra de la platja. Només van a banyar-se el dia del dinar familiar quan es reuneixen pares i fills i couen una paella al varador. (Els varadors són senzilles construccions de fusta on guarden la barca, abans hi amagaven el contraban. El seu aspecte en forma de corredor, unes al costat de les altres, revelen el passat mariner de l'illa i harmonitzen perfectament amb el paisatge).
Els mamífers sempre fugen de la calor intensa i es reuneixen sota l'ombra dels arbres, només els rèptils sembla que gaudeixen de l'escalfor solar i s'hi passen moltes hores quiets, immòbils del tot, talment com si dins seu hi hagués una bateria que necessités omplir-se d'energia, un cop assolellats del tot comencen a trescar. Certament aquells anys de la meva adolescència el que s'estilava era estiuejar a la Catalunya ombrejada i fresca, no arran del mar. El litoral només era freqüentat per turistes equivocats que en lloc de quedar-se en indrets ombrívols de la Catalunya muntanyosa i profunda preferien torrar-se com unes botifarres a la platja. El mar era només per als pescadors i bohemis i estranys artistes com en Dalí que es passava el temps canicular a Portlligat. Fins es creia que la gent costanera vivia molt pitjor que els pagesos de l'interior, perquè la pesca és incerta i els perills del mar molt superiors als de la muntanya.
Al cap de poc anys canvià la moda i aquelles famílies que passaven en el meu poble el juliol i l'agost acompanyades del pare i marit amb el famós cognom Rodríguez ens abandonaren per fruir de la xardor marinera. El turisme trastocà la gent de la costa que imitaren aviat la forma de vestir i de ser dels estrangers. El canvi en el costumisme moral i en el comportament sexual s'inicià a les localitats de mar i gradualment s'estengué a l'interior, molt més conservador i refractari a tot el que venia de fora. Alguns nois de pobles de la Mediterrània es casaren amb angleses, alemanyes i franceses, fins i tot alguna suïssa i sueca, que havien conegut a l'estiu en una discoteca.
El mateix Hegel afirma quan parla de la influència del paisatge natural en el ser de les persones que la gent del mar, en contrast amb els de la vall profunda i amb els del altiplà, és aventurera, decidida, imaginativa, perquè el llarg horitzó d'aigua els representa un desafiament i senten la necessitat imparable de llançar-se a conèixer món, encuriosits per saber què hi ha a l'altre cantó de la recta línia blava. De jove, quan estava internat al Collell, els nois dels pobles de la Costa Brava em cridaven l'atenció perquè eren els més entremaliejats i atrevits, els més irreverents, i ho atribuïa que havien vist a l'estiu uns models alternatius de conducta col·lectiva admirable, que els de la Catalunya interior no havíem conegut.
