I tot això, qui ho paga?" es va preguntar a la seva arribada a Nova York el 1954 l'escriptor Josep Pla, literalment enlluernat per la brasa de llums que il·luminava ja llavors aquesta gran ciutat dels Estats Units. Amb lògica rigorosament catalana, que aquí anomenem sentidiño i a Catalunya, seny, Pla es limitava a constatar que tot en aquesta vida té un preu. L'enllumenat i fins i tot la independència.

Seixanta anys després d'aquella sorpresa, una considerable multitud va exigir dijous als carrers de Barcelona el dret dels ciutadans de Catalunya a votar en referèndum sobre la secessió del territori on viuen. No hi ha cap novetat en la demanda, si es té en compte que Europa va donar a llum desenes d'Estats durant l'últim quart de segle a partir de la caiguda de l'URSS i el desmembrament de Iugoslàvia. Fins i tot els es?cocesos decidiran la setmana que ve si el seu país segueix formant part del Regne Unit o bé estableix ranxo a part.

El dret a l'autodeterminació -així, en abstracte- està convalidat de fet per la Carta de les Nacions Unides, de la mateixa manera que la Constitució nord-americana recull el més eteri dret a la recerca de la "felicitat". Qüestió diferent és que un i un altre pu?guin portar-se fàcilment a la pràctica, com sembla lògic. I, encara menys, que surti gratis.

Pot ser que la idea d'un Estat propi no tingui molt sentit en una Unió Europea que ha abolit les fronteres internes i comparteix moneda d'ús comú. Només cal veure la situació força dissortada en què es troba la vella Grècia, bressol d'Europa; o la de passades potències imperials del fust d'Espanya i Portugal, que fa uns pocs segles es repartien el món a Tordesillas.

Per més que aquestes velles nacions siguin en teoria, i en Dret, Estats sobirans, la realitat suggereix que depenen més aviat de les decisions que prenen altres. Els pressupostos suposadament nacionals de Grècia i Portugal els elabora des de fa anys una troica de sigles formada pel BCE, la UE i l'FMI, que també s'encarrega d'ajustar-li els comptes als governs d'Espanya: no importa si d'esquerres o de dretes.

Mancats d'una política monetària pròpia, amb exèrcits subordinats a l'OTAN i gairebé sense capacitat de decisió sobre els seus assumptes financers, la majoria dels Estats d'Europa han quedat reduïts, en la pràctica, al més modest rang de comunitats autò?nomes. Res fa pensar que aquesta situació vagi a canviar en els casos d'Escòcia i/o Catalunya, que ja ho són i, fins i tot en les hipòtesis que s'independitzessin, seguirien sota els designis d'Angela Merkel o qui mani a Alemanya.

Més que una qüestió política o encara que sentimental, el desig a favor de la independència que aflora amb no poca empenta entre escocesos i catalans és un assumpte de peles. Paraules majors, per tant. Addueixen els seus dirigents que un i un altre país serien més pròspers si s'esqueixessin de l'Estat en el qual ara s'integren; encara que res diuen dels costos que comportarà a tots -els que se'n van i els que es queden- el clima d'inseguretat que sol acompanyar un procés tan traumàtic com aquest.

Josep Pla, home de seny, ho va veure clar a la seva arribada a Nova York quan es va fer una pregunta d'absoluta vigència: "I tot això, qui ho paga?". Els polítics, acostumats més aviat a cobrar, segur que no.