La notícia que, després d'una campanya catastròfica dels unionistes partidaris del no a la independència, les enquestes del The Sunday Times han començat a donar versemblança a la hipòtesi que el sí a la secessió podia sortir victoriós (a finals de juliol, el "no" s'imposava amb més de 22 punts d'avantatge) ha posat molt nerviosos els britànics, inclosa la reina Isabel, i, no ens enganyem, també els sectors d'opinió espanyols que s'oposen a la secessió de Catalunya. Inesperadament, els sondejos van començar a canviar de signe després del debat cara a cara que van mantenir el 5 d'agost el ministre principal escocès i líder del Partit Nacional Escocès (SNP), Alex Salmond, i el responsable de la campanya unionista, Alistair Darling.

Després de conèixer-se l'alarmant enquesta, el Govern britànic ha reaccionat com un ressort: el ministre del Tresor i canceller de l'Exchequer, George Osborne, ha ofert una gran autonomia fiscal a Escòcia, a la vegada que els tres grans líders britànics han acudit en fraterna companya a seduir els escocesos. D'immediat, els independentistes han parlat que Londres vol ara "subornar" els electors escocesos, i han ridiculitzat aquesta oferta tan d'última hora, que arriba quan alguns electors escocesos ja han votat fins i tot per correu.

Ja se sap que els casos escocès i català són molt diferents: Escòcia va ser un regne independent que el 1797 va signar l'Acta d'Unió que ?donava lloc al naixement del Regne de Gran Bretanya. Catalunya, com és sabut, integrada a la Corona d'Aragó, és part d'Espanya des de la unió dels regnes a finals del segle XV. Mai hi va haver, ni en l'Edat Mitjana, una Catalunya independent.

Amb tot, la veritat històrica té pes relativament escàs enfront de les ficcions nacionalistes, i és clar que si Escòcia accedís a la independència en el referèndum del dia 18, l'independentisme català establiria parangons que influirien sobre l'opinió pública i pressionarien sobre l'Estat. Enfront d'això, el Govern espanyol i, en general els partits oposats a la ruptura, haurien de fer pedagogia: cal explicar amb claredat i autoritat que el dret a decidir és un eufemisme que emmascara el dret d'autodeterminació, que no és un dret democràtic més que en situacions colonials o de subjugament predemocràtic.

Hi ha un aspecte del procés escocès que sí que afecta Espanya: recentment, el director de La Vanguardia publicava una gasetilla titulada "Fer política" en la qual elogiava la reacció contemporitzadora i negociadora de Londres enfront de l'adversitat de les enquestes, que revela disposició a pactar per evitar la ruptura. ?"Lluny de despertar pors, el Govern de Cameron ha fet un acte d'estima", s'escrivia. En això sí que probablement encertin els britànics més que nosaltres els espanyols: per frenar les tensions independentistes, a més d'aplicar la llei, seria desitjable començar a negociar per atendre el que tenen de raonable i legítim les reclamacions catalanes. Perquè s'equivoquen absolutament els qui creuen que la vibració independentista només prové de les elits nacionalistes: a Catalunya, hi ha una manifesta irritació social en les bases que alimenta el procés sobiranista i que pot acabar fent irrevocable la reivindicació. Si tal irritació és infundada, Madrid haurà de demostrar-ho i defensar-ho amb un discurs clar, i si no ho és, l'Estat haurà de posar-se a treballar per omplir les aspiracions frustrades de la societat catalana.